Com el Vallès, no hi ha res
Fa un parell de dies que ja sóc a casa. Les primeres passes caminant per la riera ja em recordaven a casa meva. El tipus de terra, la vegetació, els camps de regadiu, les vores del mogent.
Els instants que passo a Barcelona em recorda la mirada omissa de la gent que té pressa per complir amb el seu dia a dia.
Casa meva em porta a una rutina de tranquilitat amb la qual dificilment puc relacionar com he viscut els nou mesos anteriors.
Fa només dos dies, però en tinc prou per veure com la meva vivència d’un continent completament diferent es desvanaïrà amb la foscor, la pluja i el temps tant característic de la meva terra.
Fent les últimes passes cap al portal que m’ha vist créixer em fa recordar el vers de les corrandes d’exili de Pere Quart:
"...En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres, massa terra. Com el Vallès, no hi ha res..."
Ja sóc a casa. Aquí el ritme és inalterable, i els records d’un viatge tant bast com el que acabo de fer, es pot desfer tant fàcilment com es desfà el pas del temps.
No sé que em toca ara. No sé com trobaré una nova feina, o un nou ofici, o una nova llar. No sé què em toca fer, però sé que si em toca replantejar-me què fer, és ara. I tot i l’incertesa, no tinc por. Sé que puc fer qualsevol cosa.
Estic agraït d’haver tingut l’oportunitat de marxar. Nou mesos poden ser molts, però, ara que han passat dos dies, sembla que mai hagi marxat.
L’atles de vides secretes és atemporal. És la meva gana de conèixer. La inquietud natural d’esbrinar què hi ha més enllà. Sé que voldré descobrir el mapa mentre em quedin racons inexplorats. Hi ha moments de tot i ara em toca seure i reflexionar. Resto tranquil sabent que aquesta gana sempre l’he tingut, i sempre la tindré.
Gràcies a tots i totes els que heu comentat, us heu interessat, preguntat, dins i fora el bloc, contribuït a fer que això hagi sigut un viatge únic. Els records se’n van, però la memòria d’haver viscut una aventura així, mai.