Cinema paradiso

La meva ment creativa m’ha fet apassionar-me pel que a vegades era només la bulgar realitat. Ha fet que passar una frontera sigui una aventura. M’he provocat la millor de les actituds en pensar que coneixer algú era una repte. He fet que pujar un cim sigui una questió de vida o mort, o que passar per un poble fantasma sigui la missió més divertida del món.

He d’agrair gran part a les pelicules que em fan “flipar”. Les al·lucinacions que em fan sentir que el que visc no té res d’avorrit. Els personatges, les frases i les actituds que m’impulsen, i en el fons saben, que aquella energia ha de venir d’un mateix, si vols que et torni en forma de coses bones.

Perquè m’han passat moltes coses bones, i només l’energia positiva fa que un dia normal es converteixi en una gran experiència.

La meva passió cinèfila m’ha ensenyat gran part del que dic. Sense les flipades monumentals, no hi ha molt del que sóc. Sóc un noi que passeja durant hores parlant sol i rient de les seves pròpies ocurrències.

Avui l’hi reconec el valor. I per això si parlo sol i m’enxampen mentre m’explico una escena que només existeix al meu cap, continuo sense vergonya. Perquè sé el valor d’una història, d’un conte ben explicat en el moment correcte.

Només la passió per les històries em pot portar tant lluny. Hi ha una constant en com explico el que em passa, i són les comparacions amb les pelicules. És un fil conductor per expressar-me i per entendre’m.

No puc tancar aquesta gran memòria de records sense passar per les pelicules que he homenatjat al llarg dels posts publicats: