Operació retorn
No recordava l’hora del vol de tornada. Sabia que era el dia 17, desde Sao Paulo, però no sabia en quin moment.
Havia pensat en allargar l’estància a Rio, passar per Sao Paolo de puntetes, única i exclusivament per agafar l’avió amb temps suficient, com a persona prudent que sóc.
Malauradament, l’últim dia el telèfon no està disponible. Decideixo comprar un mòbil nou el mateix 16 al matí, ja que sense un aparell, no puc veure l’hora, ni fer el check-in, ni moltes altres coses.
La verificació en dos passos de Google no em deixa fer la majoria de coses que voldria fer. No puc verificar el segon pas de cap manera. El número de telèfon està al dispositiu antic, i no hi puc rebre notificacions. L’aparell per suposat és un altre, i només podré sincronitzar-lo una vegada entri al compte. No tinc creada cap clau desada al dispositiu, és clar.
De manera, que no tinc cap via disponible. No puc entrar a Google, malgrat tenir la contrasenya. Això significa que no puc instal·lar aplicacions. No puc sincronitzar totes les dades. És fotut, perquè sense accés a Google, el mòbil té una funcionalitat limitada.
Com que veig que la baralla tecnològica serà intensa, per no perdre temps, pujo a un autobús que em portarà a Sao Paolo. Així faig temps mentre soluciono l’entrellat que tinc en mans.
De camí, aconsegueixo trobar la manera d’entrar al meu correu Outlook i veure les dades del vol. L’entrada al compte havia estat bloquejat per masses intents d’entrar fallits. Ara, no sé perquè, torna a funcionar i veig el que no m’esperava.
Resulta que el vol és el 17, si. Però és a les tres de la matinada, és a dir, per entendre’ns, és el 16 a la nit, O per entendre’ns encara més, és aquella mateixa nit. El més fotut és que és un vol internacional a Lisboa i jo estic a un autobús que em deixa a les 12 de la nit a Sao Paolo. Els vols internacionals normalment demanen 4 hores d’anticipació a l’aeroport, així que la cosa està força xunga.
Activo la mentalitat logística extrema. Aquesta mentalitat consisteix en ser resolutiu al màxim, sense pensar en distraccions. L’únic luxe que em permeto és veure’m desde fora com si fós l’agent 007 salvant el regnat, una altre vegada.
Arribo a Sao Paolo, i han passat dues coses en el viatge. He vist que el meu vol ha sigut modificat de les 3:40, a les 3:20. Això seria com si en acabar l’àpat de Nadal en comptes de descordar-se el botó del pantaló, t’apretessis el cinturó un forat més.
La segona cosa és que no hem arribat a les 12, hem arribat gairebé a la una. Però digueu-me, què faria en James Bond mentre l’avió està caient en picat i no queden paracaigudes lliures? Vosaltres l’heu vist nerviós quan queden tres segons per a que exploti la bomba nuclear que té davant dels nassos?
Una de les meves habilitats és la negociació. El viatge que he anat fent està farcit de regatejos, ofertes i promocions totalment inventades. Però també sé reconèixer una situació límit quan la veig, i ara hi som de ple. El valor de les coses es mesura amb diners i/o temps, si no tens temps, com és el cas, et toca pagar.
Hi ha tres aeroports a Sao Paolo, tres. N’hi ha dos que queden a propet, i llavors hi ha el meu. A una hora en cotxe. Això comença a estar molt ajustat. Anant bé, arribaria a les dues a l’aeroport, amb només una hora d’antelació per un vol internacional.
Continuo avançant amb la impassibilitat d’un agent secret.
Tiro una maleta de bitllets al primer taxista de la fila que m’espera a l’estació d’autobusos de Sao Paolo. Li explico la situació, i a l’estil Transporter, li dic que m’és igual com s’ho faci, no podem perdre el vol.
M’imagino l’Steven Seagal a Speed 2, dient la frase “Perdí el tren para el funeral de mi padre, no voy a perder este tren”. I mentre m’asseguro que el taxista condueixi, com a mínim, a la velocitat màxima permesa, jo intento solucionar un tema pendent.
Quin tema pendent? Resulta que la web de l’avió m’ha deixat fer el check-in. Així guanyo temps. El problema és que amb la fusió de mòbil nou i pàgina web ronyosa, no tinc el tiquet d’embarcament. El problema és que m’ha sortit a la pantalla, he hagut de configurar la captura de pantalla per guardarmo, i quan he tornat a la pàgina s’ha refrescat, i ja no apareix. Ara, si intentava fer el check-in de nou, em deia que ja estava fet. Total, no hi havia manera de obtenir el tiquet del vol.
Sense el tiquet del vol, i arribant tant tard, era molt probable que no pogués passar les portes. El fet és que ja portava dos mil intents i no hi havia manera de treure’l. Havia de jugarmo tot a l’aeroport.
Quan arribo, em trobo amb un aeroport desert. Les cabines de l’aeroninea Azul, la meva, estan buides. Les maquinetes no em deixen passar perquè queda massa poc temps. Aixeco el cap i veig un controlador aeri. El meu possible salvador. Sense donar-li tots els detalls, li dic que tinc el check-in fet, però em falta el tiquet de vol per passar les portes. El senyor comprova el meu passaport i l’estat del vol. No diu res, jo tampoc, i en questió d’uns cinc minuts llarguíssims de silenci, la maquineta del seu costat imprimeix el tiquet que necessitava.
Passo les portes i el control de seguretat. Corro fins la comporta, com si fós en Tom Cruise a qualsevol de les seves produccions, i em trobo amb la cua de gent que no havia vist fins llavors. Estic salvat, penso. L’estat de l’avió passa a ser obert i em llenço a l’abordatge. Aquell estat que just acabava de canviar és el que no m’hagués deixat passar les portes prèvies. No rendir-se ha tingut premi.
Un vol de deu hores em porta a Lisboa, on tinc un nou enemic, Vueling. Aquests senyors són molt exigents amb la meva maleta. Mai he pagat més per la maleta, en cap dels vols que he fet durant aquests mesos. M’avisen que pagui, si no vull acabar pagant més a la porta. Però, de nou, què faria en Jason Staham davant d’un contratemps?
El temps, a més sembla que em jugui a favor, aquesta vegada. El meu rellotge marca que són dos quarts de tres. Però potser m’estava oblidant d’una cosa important. Si…els fusos horaris! El telèfon nou conservava l’horari brasiler, però no era migdia, era la tarda, en concret, dos quarts passats de cinc! El marge de temps pel meu vol domèstic a Barcelona s’acabava d’escurçar dràsticament, com el compte bancari quan ets autònom i t’havies oblidat que et toca pagar la trimestral.
Tinc menys temps per pensar com esquivar els de Vueling i el seu late motiv, “que paguing”. Per fer les coses fàcils, fins i tot penso en accedir a les seves normes, però això traïcionaria la filosofia del viatge, i encara que aquest sigui l’últim tràmit, també és part del viatge.
Ja sabem quina és la filosofia a aquestes altures.
Zero compromís. Això inclou no contractar un servei que no sabem segur que utilitzarem.
Fluir. Deixar que sigui l’ultimíssim moment el que ens faci prendre una decisió.
Intuïció abans que lògica. Escoltem-nos més les entranyes i menys els pensaments.
Somriure innocent. L’eina infalible per solucionar la majoria de problemes.
El meu sisè sentit em diu que estic a un pas de topar-me amb l’enemic final. Serà un controlador. Un assafato amb tiquets per les maletes. Els sentiments de la persona que en toqui decidirà el destí de la meva targeta de crèdit. Passarà per la maquineta de cobrar? o és quedarà a la meva butxaca veient el somriure còmplice i el gest de “va, passa, només és una motxilla inofensiva”?
M’agrada pensar que tots tenim una part ètica de Jean Valjean que sobrepassa el sentit d’ordre de l’oficial Javert.
Però la realitat és freda i aplastant, a vegades. Em temia que això passaria, però realment no ho havia pogut canviar per més que hagués volgut. No tenia dades, el wifi no funcionava, osigui que tampoc tenia cap altre opció.
Ja a la cua per entrar l’estratègia comença, però hi ha tres gossos atents per bordar si veien la meva cara. Ja havia encès les alarmes i m’esperaven amb els prismàtics posats. Jo estava fent l’estratègia de “no deixis que vegin la teva motxilla”. Però un dels gossos s’acosta expressament fins a mi, mentre jo giro el cos per tapar al màxim, amb cara d’“aquí no passa res”.
El gos torna a informar la gossa cap. I, encara amb vint persones davant meu, em criden que m’acosti al taulell. La gossa cap em diu que la “la lletra, con sangre entra”. Jo li explico la meva situació, però no vol escoltar-me interrumpint-me i sense deixar-me acabar les frases.
Com si fós en Darín a Relatos Salvajes, li dic amb un to pausat que quan ella parla, jo l’escolto, però si ella no m’escolta, jo em poso nerviós. Malgrat la història que li explico, la qual em sembla prou contundent, la seva reacció és repetir les mateixes paraules amb la mateixa cadència i tonalitat, com si fós un peó ensinistrat.
Els de Vueling guanyen la batalla. Pago un colló, per una motxilla, que en arribar a l’avió, l’hostessa, sense explicar cap història, em col·loca amb les altres treient l’etiqueta de facturació, com si mai hagués pagat.
Ara, començo a calcular que arribaré a les 12 a Barcelona. A les 12 passades, caldrà veure com arribo a casa. No he avisat a ningú, perquè em sembla una putada demanar que et recullin tant tard. Hauré de refiar-me dels nit bus i fer una combinació sense precedents.
Em cuido una miqueta i veient que ja són les dues de la matinada a Barcelona, dormiré a un hostal que he trobat bé de preu. Dormiré i l’endemà amb energia i llum solar, podré fer front a la tornada.
Es fa de dia, és 18 de març. Vaig a casa amb tren, autobús i caminant fins la porta. Sorprenc un per un la família, com espia que segueixo sent. Ja sóc a casa.