Faula de l'aula
Les converses de viatge sovint són irreproduibles. El que passa viatjant, es queda al viatge.
Sempre recorro a un vell conegut per referir-me a aquest fet. El senyor Frodo.
Un viatge no és un viatge si tornem igual. El viatge ens canvia, ens amplia la perspectiva del que abans enteniem com a realitat. Aprenem pel camí del camí, i això ens fa més coneixedors de les dreceres i els corriols que abans no vèiem.
En acabat, m’espero una pregunta com “què tal la vivència?”. Em temo que no sabré respondre. És difícil resumir l’experiència que has viscut.
Això pot passar amb una gran vivència, encara que sigui curta. Per no saber com explicar-la, o per no saber transmetre-la a qui no hi ha sigut.
Frodo, dic, perquè m’imagino al hobbit, tornant de l’odissea per la terra mitja i trobant les paraules pels seus companys de la comarca. Tant pot ser que no expressi bé la seva lluita, com que els hobbits no entenguin a què es refereix.
En part, això és el que em porta a escriure alguns relats que potser jo mateix oblido en un futur. Seràn memòries d’anècdotes que es poden dir.
Sé com de fàcil és que la rutina s’ocupi d’esborrar aquelles sensacions tan vives que trobem entre l’incertesa del desconegut.
La comoditat ens insensibilitza amb una distància prudent del que és viure. Tantmateix cedim anomenant-ho “capacitat d’adaptació”.
Hi ha un component molt humà en aquesta faceta. En sentir-nos d’un lloc, o celebrar les coses en comú amb els altres, o no encaixar en segons quins llocs. És la inefable, intrínseca, genètica voluntat de pertanyença.
Ser l’ovella negra o l’aneguet lleig ens castiga sense treba. Som famílies, som barris, pobles, ciutats, nacions, països i continents. L’identitat grupal no ens defineix, però ens dóna propòsit.
Seríem de l’equip planeta Terra, si sabéssim que hi ha vida alienígena.
En aquest sentit, viatjar a l’extranger també desprèn aquesta mateixa voluntat per encaixar. No es poden reconèixer les diferències sense ensopegar amb les semblances.
El fet és que som de la mateixa espècie. Això vol dir que sentim, patim, tenim pors, dubtes. Passem fred i gana. Necessitem comunicar-nos, sentir-nos compresos. Inspirar-nos, sentir-nos protegits. Compartir qui i què som. Preguntar-nos junts perquè i per a què existim.
Pot ser que aquesta filosofada no vingui a cas de res. Però trobo que és el que dóna sentit a viatjar. Perquè viatjar és voler entendre com una societat s’ha unit per lidiar amb totes aquestes qüestions.
El món sembla una escola amb un professor que ha posat una assignatura, i les diferents classes han trobat cadascuna la seva manera per resoldre-la. Viatjar és dónar un cop d’ull al treball en equip de l’alumnat a través de les finestres de cada porta.
Ara bé, quan torni a l’aula que em toca, sabré explicar com resolien la tasca els companys de la classe del costat?
Serà tant difícil mantenir l’interès per la tasca sense oblidar que no som una aula, sinó una escola?