Carn aval
Salvador de Bahia, és un lloc amb encant. Les festes carnaveleres em condicionen tenir-ne una opinió neutral. Sabent que la quantitat de gent creix exponencialment durant aquest dies tant bojos, crec que és apropiat matisar que no he viscut la versió estàndard.
La rua consisteix en camions alts com edificis, carregats d’altaveus ensordidors, que van a ritme de passeig. La gent els encercla seguint la música i provocant unes acumulacions com onades al planeta Miller, d’Interstellar.
Ningú pot escapar d’aquells blocs. El passeig està emmurallat de barres proveïdores de beuratges pels participants.
Si ets enmig d’aquella processó animada, et toca avançar. Si la música ho demana, saltaràs per més que no vulguis. El ball esbojarrat és innegociable.
Això si, si una fila de policia militar creua el teu pas, aparta’t. No t’ho demanaràn dues vegades. Sembla que tots els salvadorins ja coneixen el seu temperament quan t’aparten ells primer per evitar malentesos.
El vestuari apropiat conté tant poca tela com tabús. La pell i la suor són els protagonistes d’aquella fantasia terrenal.
L’eufòria que es viu és similar als alemanys cremats a les platges de Lloret. Després de tanta repressió, volen explotar i dir que ja n’hi ha prou de pelenigratge. Que es passen a l’altre bàndol, a les carreres de Mad Max.
La consciència cristiana d’aquelles terres envia unes dones tapades que supervisen actes profans, mentre fan el senyal de la creu i recorden als participants que el Senyor ens mira.
Un ortodox en ple carnaval deu estar veient el terra en flames i la novena porta obrint-se als seus ulls.
En tot aquell rebombori, sembla que sóc l’únic que el seu sentit aràcnid l’alerta de perill d’aplastament imminent. Només veig somriures i ball despreocupat.
El ritme no minvarà en tota la setmana. Aprofito necessitar una pausa per veure també la versió a Rio de Janeiro. Gaudint del descans inestimable del meu apreciat autobús.