Art attack
Porto un parell de setmanes a Sao Luis. He aprofitat per explorar la basant cultural. He fet un dia de recerca artística molt interessant que vull compartir.
El museu de reggae parla d’alguns noms que em sonen i mil més que no he escoltat mai a la vida. En tot cas és un repàs musical, una mirada a les parets d’altaveus i d’amplificadors com a part intrínseca de les seves festes. Un ball lent en parella, propi de l’estat de maranhaus.
La Janina m’introdueix al món del reggae
Un repàs sobre aconteixements contestataris i finalment, un misteri sense resoldre: l’orígen de l’influència jamaicana. No se sap com va arribar fins allà. Simplement es viu a molts bars que posen exclusivament músiques del gènere.
Un museu gastronòmic, d’on he après que és millor no recordar que fa 24 anys hi va haver un anunci d’una futbolista que celebrava un gol aixecant la samarreta. No els hi agrada que desde fora, es tingui una impressió superficial.
El museu de les arts visuals. No n’esperaba res, i em va sorprendre. El recull artístic es categoritza en història, costums, orígens, dones i crítica.
Hi ha forces peces que recorden un passat humil. Les celebracions i coses del dia a dia, com seure al carrer i xerrar amb els veïns d’altres veïns. Les arrels indígenes. Una veu femenina sovint ignorada. Crítica a l’esclavitud i treballs forçats.
Un guia m’explica obra per obra, com aquella selecció té un sentit autocrític i d’identitat. Ell em proposa que endevini quines obres de dones són fetes per dones. N’hi ha tres de vint, a la sala. Em prenc el joc molt seriosament, i n’endevino 2 de 3.
Obra que em va faltar per fer un 3 de 3
Em diu que ningú ho havia endevinat abans. Després d’un minut de glòria, també em diu que ningú havia fet aquell joc mai abans.
Passo per una escola d’art que està ensenyant les obres dels mini-artistes. No m’agrada infravalorar a ningú, així que deixo que els autors adolescents m’expliquin les seves obres. La colecció és sobre cosmos i caos. Escolto aquelles fumades mentre penso com de caòtic és el món per haver-me deixat entrar a aquella part del cosmos. Tot i així, la mirada jove i l’intenció noble, és molt refrescant. A més, crec afegir una mica de nervis als presentadors amb la meva presència inexplicable. Caos i cosmos en estat pur.
Pels carrers del casc antic, rodejant el mercat central, em trobo amb l’Atelier de l’Airton Marinho. Ni més ni menys que el responsable de l’estètica tant característica Maranhausiana. Rajoles de patrons acolorits a les façanes de les cases. I ara també, a samarretes, tasses, clauers, encenedors, etc.
Ell m’ensenya la tècnica de la xilogravura. Una espècie de serigrafiat tradicional. En un motlle de fusta, dibuixa amb el cúter un disseny. Estampa a un paper aquell disseny i ja ho tindríem.
Les seves eines rústiques són suficients per fer peces d’art úniques. Una taula de menjador per colocar-hi el motlle a sobre. Uns llibres per aguantar el paper sobre el motlle. Una cullera com a premsa. Màscares fetes amb paper de diari… En fi, purament artesanal.
Diu que fa quaranta anys que s’hi dedica. Veig a les parets diaris retallats amb articles que parlen sobre la seva feina.
Cada motlle pot tardar 5 dies de treball. I cada estampació, dos dies. Vaig passat tres dies seguits veient l’evolució d’una estampa, fins que finalitza i m’ho ensenya.
Aquell home transmet pau amb aquella feina que requereix dedicació i sobretot paciència. Els seus dissenys fan referència a les celebracions brasilenyes i els seus personatges.
Airton amb el resultat acabat
Al Centre Cultural Vale Maranhau, o CCVM, hi ha una exposició de cantants de Sao Luis. És fantàstic poder cantar en un karaoke cançons que no conec, seguint unes lletres que en prou feines sé llegir.
La Dianna selecciona una cançó sense saber què li espera
Passo pel local del patrimoni festiu. Aqui es reuneix el grup per organitzar les festes, fer preparatius i desar el material. L’Elzira, la cuidadora, m’ho ensenya. Veig tot de figures desconegudes i disfresses llampants, fins que arribo a un objecte extrany. Està sobre el taulell, em resulta familiar, però no recordo per a què servia. Ella m’explica que és un termo. Serveix per guardar cafè calent. Comprovem que funciona mentre m’explica les particularitats de les festes aquells dies.
L’Elzira somriu abans de saber que li demanaré un cafè
No puc parlar de cultura sense passar per un tema cabdal en qualsevol civilització. Una cultura subconscient, si voleu. Un dels temes més trascendentals en quant a comunicació. Un fenòmen amb tanta història com l’escriptura. Si, estic parlant de la tipografia. Si, una altre vegada. Però aquesta vegada tinc fonaments per fer-ho.
Estava caminant tranquil·lament quan de sobte…el soroll ensordidor d’una màquina provenia d’ un local. Un home supervisava les repeticions d’una espècie de robot. M’hi acosto encuriosit. Sembla l’impressió dels diaris. És una premsa i està afegint números únics a uns papers per fer factures.
Aquell home és un professional. Té un local que podria ser un museu de les màquines que treballen amb paper. M’ensenya la seva colecció de màquines inacabable mentre penso que allò hauria de ser un museu.
El veig un home senzill, pràctic. Ho veig quan m’ensenya com treballa, com unta els engranatges d’oli, com comproba la tinta, o com porta taps per les orelles amb el paper d’una mala impressió.
En Gairton treballant a la premsa
Jo li dic que m’agrada la tipografia. I ell, sense dubtar-ho, m’ensenya una relíquia. Calaixos de lletres metàliques de diferents famílies i tamanys.
Calaix de peces amb lletres una mica oxidat
Surto d’allà meravellat. Penso que és un dia rodó. La cultura m’està apunt de sortir pels porus, quan de cop i volta, hi ha una festa al carrer.
La gent està de pre-carnaval a Sao Luis. Els homes toquen els timbals mentre les dones ballen amb vestits tradicionals. Aquelles músiques tribals són ritmes únics en cada comunitat. Després d’un any esperant, les membranes dels tambors s’escalfen al foc uns minuts per aconseguir la tonalitat adequada.
La festa va continuar, així com la implacable onada de cultura que es viu tant activament al Brasil. Penso que la cultura, al Brasil, me la trobo a tot arreu. Està representada a les parets de façanes antigues, a les festes tradicionals, al menjar dels mercats, fins i tot en les dues ametralladores tatuades a la cara del company de seient d’aquest autobus de 30 hores.
Necessito recopilar, entendre i digerir tanta informació. Tornaré amb més!