Tot d'una, tot duna
Els lençois de Maranhaus són dunes desèrtiques amb la particularitat que allà mateix hi ha llacs d’aigua.
Si, la contradicció feta realitat.
Reben el nom de llençols perquè si mires les dunes desde sobre semblen uns llençols ben arrugats.
Aquell lloc és més increïble del que sembla, tot i que ja ho sembla molt. L’aigua acumulada entre les muntanyetes de sorra és dolça. No és aigua de mar, és de pluja, tot i ser a la costa. La separació entre desert i selva és una línea clara. Ets sobre sorra blanca i fina, i si avances una passa, necessites un matxet per moure’t entre vegetació tupida.
Passejo entre les dunes. Vaig descalç. La temperatura és suau i la sorra està fresqueta. És molt agradable passar-hi els peus. Ho faig, com si fós el protagonista de Dune, camuflant les seves passes.
L’aigua és calentona. És un paradís.
Mentre vaig d’un llac a un altre me n’adono d’un fet: Els llacs tenen nom.
Aquesta dada pot semblar no tenir sentit, però m’explicaré. En un desert, les dunes no tenen nom. Si no en tenen, perquè els llacs n’haurien de tenir? En tot cas, les dunes no tenen nom perquè es mouen. El vent acaba movent tot aquell monticle. I si les dunes, les quals rodejen els llacs, es mouen, llavors els llacs no s’haurien de moure?
Si els llacs es movéssin, no rebrien nom. Però en tenen. I algú ha d’esbrinar perquè.
Resulta que les dunes es mouen, però l’aigua s’acumula a les depressions més grans. A més, la sorra de les dunes està més compactada amb l’aigua dels llacs i frena el seu moviment.
Xerro sobre aquelles dunes amb els experts de la zona. I després d’algunes interferències degut al meu portuguès, em diuen que el desert està conectat amb el Sàhara. Els hi pregunto si han vist mai un globus terraqui, i em diuen que geològicament, fa anys i panys, el Sàhara i aquelles dunes estaven unides.
Gondwana, així es deia el continent abans que Sudamèrica i Àfrica decidissin que estaven millor separats. Això fa que el subsòl geològic sigui el mateix. Ull! Això no justifica que als dos hi hagi deserts. Cada un té el seu procés. En el cas del llençols, l’orígen són els sediments, que no han fet el llit.
Geològicament, aquelles dunes s’acabaran movent en qüestió de dècades. Una dècada geològica és com un milisegon per nosaltres. Els llacs resistiran una mica més, però també acabaran cedint al medi. Això és motiu suficient per posar nom al llac, suposo. Perquè té el temps d’una vida humana, aproximadament.
Mentre assimilo on sóc i la nova informació, un ocellet petitó amb potetes curtes però super ràpides es mou davant nostre.
Em pregunto si aquell lloc no serà una representació paisatgística d’una dualitat com les parts que es queden i les que se’n van.
Què queda en el temps, si és que queda res? Què és el que fa que nosaltres siguem nosaltres? O dit d’una altre manera, si fóssim un desert de dunes, quins són els nostres llacs?