Guarnicê
Quin joc de paraules és aquest? Doncs cap! No hi ha doble sentit de cap mena. Guarnicê és una paraula pròpia de l’estat de Maranhão. És informal, d’origen indígena i no surt al diccionari portugués. Tampoc té cap traducció al nostre diccionari.
Significa l’espera abans d’un aconteixement. La preparació abans d’un esdeveniment, amb totes les sensacions d’ansietat, nervis, ganes i eufòria. El guarnicê es viu a les proves de so. Al “molta merda” del teatre. Als últims minuts abans de començar.
Festes tant esperades com el carnaval, arreu del Brasil, tenen una gran dosis de guarnicê.
La coincidència fa que em trobi a la capital de l’estat de Maranhão, a São Luís. Una ciutat acolorida per parets de rajoles. Carrers sinuosos de llambordes que, molles de la pluja, brillen reflectant la llum.
Les pujades i baixades ofereixen miradors a l’aigua que envolta aquest lloc ple de vida. Una vida que s’anima quan l’època de pre-carnaval arriba. I quan el guarnicê està a flor de pell.
M’allotjo a l’hostal que rep el nom del títol del post, on, a canvi de mantenir conservades les habitacions, àrees comunes i repartir l’esmorzar, m’hi quedo uns dies i observo com São Luis es prepara per les festes, amb més festes, en una espècie de meta guarnicê.
Què coi foto jo, irresponsable de mi, netejant i endreçant habitacions i lavabos, si en prou feines puc plegar uns calçotets?
Bé, em semblava interessant sortir de la zona de comfort. Per mi això és com tirar-me d’un avió sense paracaigudes. Per sort, crec en l’energia del sol, i espero que m’ajudi.
I no em refereixo a l’astre rei, sinó a la dóna que em recorda com fer cada tasca de la manera com no aconsegueixo fer. La senyora de fer feines, i també viatgera, la Sol.
Ella té tota l’experiència que jo no tinc, en cuidar d’un lloc. És una dona que vol fer les coses bé. Vol deixar les coses tal i com li agrada. Vol aplicar la norma de cuidar als altres tal i com a un mateix ens agradaria que ens cuidessin.
La Sol m’ha transmès aquesta visió alhora de netejar. És per això, que després de veure com m’esmero per seguir les seves directius, ha optat per fer-ho ella mateixa.
Aquell hostal rep la seva total atenció i funciona prou bé. Així que, per pocs dies, colaboraré amb les feinetes que pugui.
Crec que a la mestressa ja li agrada fer les coses al seu gust. I no vull causar disgustos, ni entorpir processos que ja funcionen.
Tot el que puc fer, és valorar la seva feina ben feta amb un: “Sol, ets un sol”.