D'inmens món
Alerta de filosofada profunda. Esteu avisats.
Moventme d’un punt a un altre veig una constant que acompanya els meus passos. És aquesta obertura de braços, aquest ajuda allà on vaig. Aquests consells que, més o menys acertats, em són donats amb amabilitat i les millors intencions.
De buscar oportunitats i sentir que la gent està oberta a escoltar el que tens a proposar. A vendre’t com a voluntari o buscar un sofà a canvi de no res. D’agafar la motxilla i anar d’una ciutat a una altre i la gent et rebi amb somriures mentre et pregunta d’on ets i on vas.
Aquesta sensació de ser benvingut i rebre curiositat positiva dels natius només pot passar a llocs on tenen una bona opinió dels europeus. Sabent que potser és una diferència de classe, però rebuda amb acceptació al veure gent amb ganes de trepitjar terres que tenen menys a oferir que ciutats d’un món més enriquit.
Ho relaciono amb la visita del turisme local català a pobles amb menys visites. Perquè aquesta sensació de curiositat pel nouvingut passa a tot el món, sense excepció.
És la mateixa associació d’idees com que el poble petit enveja a la ciutat més propera, és universal. Aquesta distància del forani escurçada pel somriure d’un estranger disposat a conèixer un poble que només sent indiferència per part del pixapí, és el que provoca rialles i gentilesa. I és addictiu rebre-les.
Les reticències dels qui consideren una amenaça la visita d’un motxiller hippie, es converteix en amabilitat i guia si demostres interés i curiositat.
És una sensació molt humana. És molt comprensible entendre aquest gir, si ho penses.
Sabent-ho, és una arma espectacular. Utilitzar un somriure i part del teu temps a escoltar a gent que probablement no se sent tant escoltada com li agradaria. Tothom vol ser escoltat, i amb una petita dosi d’atenció, tot passa més fàcil.
Aquesta és una reflexió general de tot el viatge que faig. O de tots els viatges que he fet. O del que he après viatjant.
De com les mirades d’indiferència s’han convertit en converses d’hores que he d’acabar concluint a falta d’un punt final.
No vull dir que tingui la fórmula de viatjar, ni com ser un erudit, però és com em moc, i com veig que repeteixo aquest patró allà on vaig, m’agrada parlar-ne.
M’agrada pensar que tothom pot ser una part del camí, per més happy-flower que soni.
A vegades no m’agrada allà on sóc, i definitivament hi ha parts del món que evito, rebutjo i no m’agradaran per la seva filosofia. Però aquesta filantropia de la que parlo només es pot entendre amb els seus alts i baixos. És com un amor a foc lent, una passió existent i a vegades, inconfesable, com la melodia hongkoniana de In the mood for love.
Com m’agrada recordar-me: “el món és tant gran i tant petit com un vol”.
I en dir-ho, tinc molt en ment que la gent, és una de les dimensions amb les quals medir el tamany del planeta.