Ouro e prata
La veritat és que només he parlat bé del Golfinho de mar 2. I segones parts mai han sigut bones.
Després de complir amb una idea poètica com és navegar per l’amazones, ve la part més real. La part real i escatològica de l’assumpte.
El problema del vaixell no era aquell moviment d’ones que et pot marejar. No. Tampoc el soroll a motors que no s’aturava en cap moment. Tampoc el metall dur en el que em vaig estirar a reposar. Tot això era la part poètica que ja acceptava.
La part més conflictiva és que en algun moment vaig menjar alguna cosa que em va deixar fet socarrim.
Potser va ser el menjar del vaixell, o potser va ser el lloc que vaig anar posteriorment, o molt probablement vaig ser jo mateix cuinantme el sopar a l’hostal, en arribar.
Per temes pràctics i de qualitat de l’història, assumirem que va ser el primer cas i li donarem tota la culpa al maleït Golfinho. Sinó que es canviï el nom.
El petit golfo, resulta que donava menjar, i és clar, quan es la teva única opció, perquè estàs atrapat en aquella mena llauna d’escopinyes, no tens cap altre remei que fer cua com en un menjador escolar.
Passatgers amb hamaques
Des del primer pis dels passatgers, el menjar se’ns entregava per una comporta, per on només hi cabia una safata. Amb curiositat, ficava el cap per la comporta per veure què hi havia, és quan veia una comporta cap a les sales inferiors.
El menjar sortia dels camarots de la tripulació, les sales més profundes. Molt pròximes als motors que ens empenyien.
La meva imaginació tenia tants recursos per pensar que les racions tenien oli de motor, o que s’escalfaven amb la calor de les turbines, o vés a saber què més, que efectivament va imaginar-s’ho.
La cruesa de la història encara no ha arribat, però. Encara queda el detall més escabrós.
Després de recuperar-me jo i el meu estómac a les terres del riu Tapajós, abandonava la idea de vaixell per descobrir que hi havia una alternativa al medi de transport, que desconeixia: l’autobús. Ja havia recorregut forces kilòmetres sobre rodes i és un vell conegut.
M’havia proposat arribar a Belém seguint el riu. En vaixell éren dos dies, i en autobús una mica més d’un.
Sembla una decisió fàcil. Així que prenc la via terrestre fins a Belém. Seràn 28 hores. Viatjar de nit i veure l’interior d’aquella selva.
Només hi havia una peça del puzzle que no m’encaixava. Al meu insitint de detectiu li faltava alguna resposta. Com per exemple: “perquè coi hi ha tant gent que viatja a través del riu si hi ha autobús? O, perquè ningú hem va avisar que necessitaves tenir la teva hamaca personal? O, en quin moment deixarà d’haver-hi tants mosquits?”
Desde Santarem, amb la companyia Ouro e Prata, ens movem fins que arribem a les afores de la ciutat, on comença un camí de terra. La vibració és pròpia d’un autobús anant per un camí de terra.
Subconscientment espero. Què espero? Esperaba que en algun moment passessim a l’asfalt. En pocs minuts ho entenia tot.
No havia d’esperar res.
El vaixell era millor, malgrat tot.
Els valents que han atravessat les selves durant anys