Apocalipsi Ma now
Porto una setmana preguntant, parlant i en general buscant l’oportunitat per conviure amb algú de Manaus. He fugit de la idea de fer voluntariat a hotels, ja que a priori no se’m fa tant atractiu.
Ja gastant els últims cartuxos, faig una visita turística a alguns poblats i espais naturals amazònics. Aprofitaré per preguntar directament si els hi pot fer el pes colaborar però fins ara m’ha semblat missió impossible.
Els indígenes, els quals encara ara els anomenem així a falta d’un nom millor, tenen procedències, cultures, llengües i tradicions pròpies. Estem parlant de més de 200 ètnies diferents.
A Manaus, per exemple, la hidrovia facilita el moviment tant pel riu negre com el riu salomó. És un punt on conflueixen rius i persones, fent que la diversitat es tracti amb normalitat.
Alguns indígenes tenen mòbil, instagram, tik tok i fan una vida moderna com la coneixem. D’altres, només parlen el seu idioma i tenen poc contacte amb res que no sigui la seva comunitat.
Quan parlem de civilització, també cal tenir en compte què entenem per gent civilitzada. És una percepció auto anomenar-se civilitzat vers algú altre, ja que potser ell també s’hi considera respecte nosaltres.
També el fet de separar en grups d’ells i nosaltres pot ser incert. Qui són ells? Ja hem dit que són moltes les ètnies que viuen a l’amazones. Quins són els grups exactament? Qui som nosaltres? No hi ha una resposta clara.
Simplificar-ho fa fàcil, i així ens entenem, però també és bo saber que de fàcil no en té res, i que quan parlem del tema, ens movem a través de moltes imprecisions.
La imatge que podem tenir pot ser molt diferent a la realitat. Si esperem veure tribus amb plumes i taparabos, existeixen per celebracions concretes. No tots responen al perfil ni els veurem sempre així. Seria com esperar arribar a Catalunya i veure la gent amb barratina ballant sardanes. Pot passar, però no és la normalitat.
Dit això, la meva voluntat és compartir espai amb algú que coneixi i vulgui compartir la cultura que es viu a la part amazònica.
Com anava dient, gastant els últims cartuxos, faig una visita als tuyuka. No han respost al meu missatge i penso que si m’hi presento com a visitant és possible que els convenci amb la meva presència i el carisme activat al 100%.
Arribem amb un grup a les seves cases, sense intercanviar masses paraules, ja saben què han de fer. Ens ensenyen quatre balls, cada un amb instruments de la seva tradició. Al cinquè ball, ens treuen a ballar a tots.
Ens ofereixen menjars com formigues o cucs. Poden pintar-nos com ells per algunes monedes. Accepten fotos i videos. I ja estaria.
En acabat, a la pròrroga del partit m’acosto al cap de la comunitat. Dubto un segon. És un segon dubtant si realment vull dir-li que li he enviat un missatge per colaborar amb ells.
Després de veure el que fan no sé si em sento amb forces per dir que vull ajudar a aquell projecte.
De fet, tinc clar que no vull. Giro cua i no li dic res.
Després d’intentar conviure, el màxim que he conseguit és una atracció del port aventura.
Està clar que no m’hi volen. O no poden acollir-me. Pel show que fan, veig que potser són les dues. Entenc que aquella trampa turística la fan per necessitat, però en cap cas, vull participar d’allò. No és autèntic, possiblement no és real, i per tant, no és ètic. Podríem dir-ne estafa, però com que funciona, li’n direm tour.
Em sap greu. Que no es valori el fet de voler conviure i aprendre per sobre de pagar un tiquet per perpetuar l’estereotip erroni que tenim d’indigena.
Suposo que és com sempre, només que uns quants vulguin aprofitar i vendre aquesta atracció turística, fa malbé la imatge de tots.
Crec que la meva cerca acaba aqui. He entès el missatge. Ells estan bé sense mi. No té sentit que intenti anar-hi. No m’hi volen i no em necessiten. No ho dic ressentit, sinó ben serè.
Potser aquest sentiment que ens desperten d’éssers salvatges és per això, perquè hem d’acceptar desde la distància, que estan bé sense nosaltres.
Viuen les seves lluites. Contra la supervivència duríssima de l’amazones, si, però recordem que les fronteres amb l’amazones són Perú, Ecuador, Colòmbia, Veneçuela i Brasil.
Hi ha qui aprofita el coneixement del terreny dels indígenes per traficar amb drogues, armes o humans, depenent de la frontera.
Ells també han patit les migracions forçades. Molts han fugit dels passos de tràfic per viure a zones més controlades.
La seva manera de viure més tranquila també fa que recordin millor les atrocitats que han hagut de viure per part de l’home blanc. Que alguns haguem viscut una època de canvis continus a nivell de qualitat de vida i tecnologia, no vol dir que ells també. Per ells, fa dos dies que el senyor Cristòbal aterrissava a les seves terres.
Bé, i crec que ja està. Aquest és el context i no volia deixar-me cap factor. Cada un dels factors es pot aprofunditzar, però diria que aquests són els principals motius pels quals hi ha aquesta barrera. És un tema complex. Com a mínim estic content d’haver tractat el tema i entès la idea.
Segueixo tenint forces dilemes i preguntes i és un tema que tracto força amb tothom. No sé si algun dia se m’acabaran els dubtes.
Les cabilacions que tinc en la llanxa que em porta pel riu negre fins l’amazones són al més estil Apokalipse Now i la barqueta pel mekong.