Entre pitus i flautes
Em trobo a un home que no sembla català en un hostal. Una espècie d’esperit jove, comediant cínic, viatger experimentat, una mica rebel, una mica crític.
Amb 70 anys i l’energia d’un de 25. Mitja melena, un barret i camisa desenfadada.
A tot el pati de l’hostal se sent el puro al qual està enxufat.
El seu parlar és de català emprenyat. Una pronúncia i vocalització intenses fan que els seus renecs ressonin per les parets. “Hòstia! Clar tiu! Es que t’han enganyat! Però què us ensenyen, ara? Jo això que et dic, reflexioneu i investiga, ja veuràs que és com et dic. Clar! Mecago’n Déu!”
És en Pitu, un home ben trempat. Resulta que ha acabat d’escriure un llibre sobre el franquisme que vol intentar promoure. “La Catalunya truncada” és un recull detallat d’aconteixements durant la guerra civil que intenten deixar més clar que mai, com va ser la dictadura. Diu que mai s’ha parlat massa per les pors dels que les van viure i que s’ha de perdre aquesta por, ja que sinó, no podrem curar la ferida.
Em sembla una reflexió interessant. En les famílies hi ha molt silenci sobre què va passar exactament. Quan es passa per un trauma, s’ha de obrir, buidar i només llavors pot curar.
I com a país, hauríem de reconèixer que podem millorar sobre el tema. Encara hi ha morts a cunetes. Sense saber-ne res, ni sense jutjar, ni tant sols sense estar buscant.
En Pitu m’ensenya on trobar la causa general dins l’arxiu de la memòria històrica. Junts repassem alguns documents, però clar, no és gaire imparcial, només s’hi troben nacionals reclamant, o bé, les atrocitats dels rojos.
Tot i així, em fa veure com hi ha un silenci que encara ara hi és, 80 anys més tard!