Carpe diem
Arribo a Buenos Aires i m’allotjo a una residència d’estudiants. La meva amiga Thea, que n’és la propietària, delega que se’m faciliti un llit. A una de les habitacions.
Són nois i noies d’uns vint anys. Tenen passats molt diferents, amb experiències molt diferents i països de procedència diferents. Els seus estudis són diferents. Els uneix aquella vivenda, que són dos edificis amb un jardinet. La qualitat dels mobles, els utensilis i la neteja, també és pròpia d’un pis compartit d’estudiants.
Sempre he cregut en entrar en un grup amb el perfil ben baix per passar desapercebut, així que em presento com ’el professor’, i els hi dic que a partir d’aquell instant les coses canviaràn.
Durant el dia passejo per Buenos Aires, veig la ciutat mentre estudio com de gran és, i quins barris la conformen. Casa vespre quan arribo, em rep una ambientació diferent al menjador comunitari. Una nit sopen tots junts. Una altre estan cantant en un karaoke. Una altre, algú toca la guitarra, etc.
Una de les nits, sembla que no hi ha ningú, i quan acabo de preparar-me sopar, arriben amb gelats que comparteixen entre tots. El pla és veure una pel·lícula. I em conviden a mirar-la.
No hi ha encara cap proposta, i m’avanço per escollir la pel·lícula que considero més adequada, el Club dels poetes morts.
En Julian, en Claudio, la Dana, l’Alan i un servidor veiem la màxima expressió de ‘carpe diem’ feta pel·lícula. A l’habitació de’n Claudio, que disposa d’una pantalla, veiem al més pur estil club dels poetes morts, com aquells estudiants desafien la comoditat, les dificultats, les pors i els prejudicis.
Mentre la poesia ens deixa meravellats, penso en si aquella reflexió servirà. Deixo a les mans de Robin Williams, la responsabilitat d’obrir els ulls dels estudiants que m’acompanyen, amb la següent cita:
Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d’aprendre tot allò que m’havia d’ensenyar. No volia descobrir, a l’hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut.
En acabat, la tertúlia surt sola. Satisfet, ja puc anar a dormir. No sense abans, és clar, comentar que poden dirigir-se a mi com ‘oh capitán, mi capitán’.