Pat agonia
El Chalten és un poble amb la imatge més famosa i reconeguda de la Patagònia.
Des del fred del Calafate, vaig al fred del Chalten. Quan hi arribo, és de nit, després d’haver fet unes cinc hores de planícia desoladora, amb muntanyes de fons, però sense res ni ningú que pugui subsistir a aquell desert enorme.
El fred se suma amb el vent i tot i no veure el panorama, arribo a un hostal molt senzill. Les 6 hores de foscor no poden ocultar el que m’esperava l’endemà. Unes muntanyes nevades refresquen l’aire, que no sembla parar, a un dels indrets d’estil sud-sudamericà. Petit, car i totalment lligat al turisme.
Tots aquells kilòmetres de total no-res que he fet amb l’autobús, és transformen en diners de combustible per pagar absolutament tot el que es troba per allà.
Aprofito dos dies d’entrada al parc natural per fer la ruta de la llacuna torres. Des de la qual es veu el cim de la Torre. Un muntanyot que fa por.
I el següent per fer la ruta per excelència del lloc. La llacuna dels tres. Els tres, què? Us preguntareu. Els tres exploradors que van intentar el Fitz Roi. El cim més alt de la Patagònia. Un dels tres la va dinyar. Però abans, a les expedicions, no es parava per un motiu així. Ja se sabia que podies morir.
Bé, l’important és que la vista d’aquelles muntanyes nevades que formen glaciars, que formen llacunes, que formen rius, és indescriptible.
La visió poètica del meu company de viatge Alessandro, que encara ressona dins meu, diria: " Santa Madonna. No hi ha paraules. És insensat. És una barbàrie. Massa fantàstic. Mira el color de l’aigua de la llacuna. El color del gel és blau. És massa. Mama mia." A vegades deia tot això i jo només pensava en el collons de fred que fotia. D’altres, escoltava aquella prosa poètica, i invertia uns segons en quedar-me mirant els detalls de cada peça que repassava.
Les muntanyes no són tant altes, però hi ha neu de seguida. Hi ha glaciars que desemboquen a llacs, cosa que no havia vist mai a la vida. Hi ha un vent inhumà, que passa per les muntanyes ben fresquet i reps molest, com algú que no vols veure.
Les poques hores de llum, que aquest lloc té a l’hivern, fan que la neu s’hi conservi fins l’hivern següent. Ni el dia més càlid, pot fer desaparéixer aquell vent fresc.
Tot s’ha de dir. M’estic acostumant a aquest clima. Camino amb samarreta curta per llavors canviar-me amb alguna cosa seca. Em canvio a llocs amb neu ben fresquets. Vaig amb xancletes per descansar de peus. I moltes d’altres coses, que sonen pitjors del que són.
Abrigueu-vos!