Périto del Perito
En pocs dies, per veure molt, tatxar de la llista i no gastar tantíssim, recorro llocs impressionants. Llocs “obligatoris” de veure. Atraccions úniques, que seràn difícils d’oblidar.
A Ushuaia, saludo els pingüins que neden amb les aigües de l’antàrtic.
Faig milions d’hores d’autobús, creuo la frontera xileno-argetina en dues ocasions: Passo per l’estret de Magallanes, cap a Punta Arenas. I de Puerto Natales al Calafate.
A Puerto Natales, una caminada fins un llac, et deixa veure les torres del Paine. Una façana alta i escarpada. El Pedraforca amb tres pollegons ben estirats. Un complex natural inèdit reflexat sobre un llac d’aigua cristalina.
Al Calafate, veig el glaciar del Perito Moreno. No hi ha paraules per descriure aquella creació de la naturalesa. Aquell glaçó fonent-se, deixa que sentis els espetecs de les esquerdes obrint-se. De tant en tant, algun tros cau a l’aigua. Amb l’eco del gel tirant-se de bomba, et fas una idea que el tamany d’aquella muntanya de glaç, que avança lentament, és titànic. I quan dic titànic, no em refereixo al vaixell que s’hi enfonsa al costat, sinó a unes dimensions descomunals.
Aquestes són els exemples de coses que s’han de viure en persona. No es pot apreciar com el vent gelat t’empeny enrere, o com et cauen flascons de neu sobre la jaqueta. O com la muntanya et dóna treva, i l’escalf del sol et revifa.
No senyor, només de cos present pots sentir la connecció amb un pingüí que es gira, et mira obrint els braços, mentre camina patosament cap a tu i t’abraça.
Bé, abraçar un pingüí no ho he fet, encara. Però la resta si, i ho considero majestuós. Serà per això que encara no hi ha maquinària que ho digitalitzi, i en faci còpies. La tecnologia no pot replicar la vivència, només s’hi val la còpia original, única i irrepetible del món real. Viure-ho és un privilegi com n’hi ha pocs.