Nikon esas
O “Que cony foto?”
Ara que no compto amb la càmera, els paisatges, flora i fauna que em deixen meravellat són els mateixos que es perdran com llàgrimes en la pluja.
Em sento com l’últim replicant de Blade Runner. La consciència de saber que no puc retratar aquests records, és la mateixa que em fa ser un espectador ben despert.
Només les paraules, i les captures amb mòbil, podràn descriure les proeses naturals que observo.
Les distàncies d’autobús dramatitzen aquells plans infinits, sense res ni ningú que s’interposi entre els horitzons.
Acompanyats d’algunes manades de guanacos, fem camí mentre tinc una càmara incapaç de treure una foto.
He vist algunes de les coses més increïbles que he vist mai, i no he pogut documentar-les. Encara ara no puc, i sé que em queden coses totalment inèdites. I jo sense una de les eines que més falta em fa en aquests moments.
La cámara és multifuncional. Explica la meva mirada. Explica la història del moment. I la que em fa més por no tenir ara mateix, documenta el que veig. Aquesta funció documental és una memòria que no podrà estar en paper als meus àlbum de viatges.
Aquesta funció és la que fa que quan vegis una foto antiga, els records tornin, i visquis per un moment, la sensació que algun dia vas estar allà.
Casum l’os pedrer!
Tinc ganes de tenir càmara funcional de nou. I ja de pas tenir més lents. O més càmares. Havia contemplat perdre-la, o que me la robessin, que se m’acabés una bateria en un moment clau… Però que la lent deixi de funcionar sense motiu aparent, és fotut perquè no t’ho pots esperar.
Porto 3 bateries, carregador, adaptador per la targeta de memòria, una lent variable 24-50mm, una de les millors càmeres del mercat actualment… I Nikon esas, me n’he ensortit!