Ushu-Guaya
Des de l’Ecuador, amb certa fresqueta pròpia d’un lloc alt, faig el viatge de transports encadenats probablement més llarg que s’ha fet a la història moderna.
Un autobús de Baños em recull a la una de la nit per anar fins a Guayaquil. A les 7 baixem d’un autobús amb les finestres antelades i fent olor a bossa de patates amb sabor especial a peus.
Fem rotllana per recollir la motxilla i, mentre veig les cares de son, comento en veu alta i amb to irònic:
Que bé oi? Agafar un autobús nocturn i dormir, per arribar ben descansat a la ciutat.
M’han dit que no m’estigui a Guayaquil. Que no faci coses rares. Que vagi a l’aeroport i marxi. Però abans…
…abans toca regatejar. M’han dit que pagui 2, màxim 3 dòlars per un taxi a l’aeroport. I la senyoreta que organitza els taxis em diu que són 4.
Són 4 dòlars. Sempre han sigut 4 dòlars desde que es va fer la tarifa fa 20 anys.
Diu com un disc ratllat, com una cotorra repetint la mateixa frase que li han ensenyat.
El mateix preu de la tarifa actual es va posar fa 20 anys??? Llavors m’estàs dient que Ecuador no ha patit inflació? I un altre dubte això ho saps, o t’ho han dit? Perquè no sembla que tinguis més de 25 anys.
Dic sense mala intenció, buscant desacreditar un preu injust. Ella riu i trobem un conductor que m’acosta a l’aeroport per 3 dòlars.
D’allà només caldrà esperar moltíssim per agafar l’avió cap a Lima al migdia. La companyia Latam exigeix que fiquis la maleta a un espai reduït. Una assafata, però, em diu en veu baixa que m’atendrà quan cridi el grup 5.
Tot i ser del grup 6, espero el crit del grup 5 per fixar-me a la cua amb cara d’“aqui no passa res”. I utilitzo les tècniques secretes dels espies per comunicar-me amb l’assafata infiltrada:
Bon dia, has dit el grup 5, oi? Si? Ah perfecte. Que bé ser del grup 5.
Passo cap a dins sense que ningú hagi sospitat res.
A Lima però, ja és una altre història. Esperaré del migdia a la nit per volar fins a Buenos Aires. El menjar a l’aeroport és caríssim, i pregunto per ofertes en un local amb menjar ràpid. La senyora que atén, em parla de les promocions que tenen i, tot i que sembla interessant, li dic que comprobaré què pot sortir més econòmic, d’altres punts de l’aeroport.
Sembla comprendre la meva preocupació, i assenteix amb el cap.
Faig una volteta deixant que els preus em sorprenguin com punyals i concloc que l’hamburguesa és la candidata al premi. Al premi de ser menjada per mi.
Passo de nou pel restaurant i començo a demanar la promoció que m’havien detallat anteriorment. La senyora d’abans, em frena amb un: “ja l’atenc jo”. Em fa seguir-la fins a l’entrada i m’ensenya una bossa.
Aquesta hamburguesa s’ha fet per error. Algú s’ha equivocat demanant. És molt extrany que això passi, però ja que està feta, la vols?
“Collons, i tant!” És el que penso per dins. Però més aviat dic: “Home, si no la vol ningú, doncs puc intentar solucionar l’error.”
M’emporto aquella bossa com un lleopard que ha caçat una gacela i se la menja, mirant a costat i costat, assegurant-se que les hienes no se li acosten.
Però una hamburguesa a vegades no es suficient. Ara volia una gacela amb gust a postres. Les meves urpes es movien per tota la sabana. Vorejava les manades fixant-me si hi havia alguna presa fàcil. I de cop. Els meus ulls feroços, veuen un cérvol coix.
El lleopard, ajupit, intentant passar desapercebut, s’acosta ajupit a la degustació gratuïta de cafè i xocolata.
La lleopard es posa les botes. No només es menja el cérvol. Els cérvols van venint d’un en un. I a més tenen sabors diferents. El lleopard només ha d’obrir la boca, mentre li salten trossets de cérvol mastegats. El lleopard està molt content.
Però la realitat torna en forma de tigres-assafata dient que la meva maleta ha de cabre a un espai reduït.
La mateixa companyia, en un vol de connexió, em diu que he de tornar a fer l’exercisi per si no s’ha fet bé la comprobació a Lima. Hi ha hagut una filtració als serveis d’espionatge.
" El águila está en el nido" penso, mentre sé que serà complicat que el águila entri en el nido, sent el águila, la meva motxilla i el nido, aquella merdeta de calaix petitíssim.
El meu cap diu que no hi cabrà perquè allò és diminut, mentre no pari d’anar fent una guerra psicològica:
La motxilla hi cap. Simplement que em porta temps ficar-la. Pensa que és flexible. A més, ja l’he ficat un munt de vegades a espais com aquests. Sé que sembla gran, però això és pot tornar d’un tamany més petit que el d’una maleta… (Etc, Etc)
Fico l’enginy i l’astúcia en una maleta que es comprimeix com un karateka-contorsionista. Però no m’hi caben, així que trec l’enginy, l’astúcia i alguna cosa més, per entaforar-la en aquell forat. Fins que, més o menys, ho aconsegueixo.
Lima-Buenos Aires. La següent connexió em preocupa. És un transbord propi, és a dir, ningú es fa responsable que hi hagi retrassos. Si vaig tard a Buenos Aires, perdo el següent vol cap a Ushuaia. Molta tensió. Però no, vaig amb temps, com per esperar bastant, a que sigui el moment del tercer i últim vol.
Començava a estar fet pols. Portava gairebé un dia i mig de trajecte. I dos dies sense dormir. Mai dormo als avions. No són els seients, que també, és el soroll, el que em molesta.
En aquell vol no sé si dormia o em desmaiava. Però recordo el final. Veure les muntanyes, no gaire altes, però tanmateix nevades, que arriben fins el mar. Estava veient un accident geogràfic nou per mi. Tot i que no m’agrada dir ‘accident geogràfic’ en un avió.
Així que aterro i em deixo sorprendre per aquell paratge tant increïble.
Ja estic a Ushuaia.