Cotopaxi
He convençut a l’encarregada de l’hostal per fotografiar els tours que s’ofereixen a recepció. Amb imatges més persuasives, és probable que captem més clients amb ganes de participar-hi.
Com a fotògraf, cal que acompanyi al grup i els retrati fent les activitats. Una d’elles, la més exigent, és pujar fins al refugi del Cotopaxi.
El Cotopaxi és el volcà més perfecte, ens diu en Josué, guia del grup, perquè és actiu, té glaciar i és molt alt. El mont Fuji, a Japó, té més nom, però Ecuador, tot i no tenir tant atractiu turístic, resguarda aquesta meravella de la naturalesa.
Pel camí creuem una vall que els indígenes anomenen “l’entrada del vent”, on observem fins a 7 còndors sobrevolant un punt. Algun animaló ha sigut vençut per les condicions extremes d’aquell clima.
Veiem les diferents capes de terra, com si fóssin anells d’un arbre, revelant les vegades que el volcà ha erupcionat. En Josué ens anima recordant que el volcà és actiu, que pròximament li toca una gran erupció i que quan passi, és molt probable que hi hagi una gran tragèdia.
El camí és complicat. L’autobús puja amb prou feines, no sense l’habilitat de l’Andrés al volant. Per primera vegada desde que estic a Sudamèrica, ens demanen que ens posem el cinturó. Amb penes i treballs, arribem a una espècie de pàrking a 4000 metres d’altura.
Ara toca pujar i ens esperen mil metres de desnivell. L’aire escasseja i les nostres passes són ben curtes. És una feina de resiliència.
En Josué està encantat, no para de repetir que ha fet moltes vegades aquell trajecte i poques vegades havia vist tants còndors i que fóssin tant a prop. A més, que el cel estava especialment clar.
Aconseguim arribar al refugi amb prou bon ritme. Als més ràpids, ens ofereix d’anar fins al glaciar. Potser no cal que ho digui, però per si queda algun dubte, al glaciar hi fa fred.
Deixem alguns del nostres enrere. La falta d’aire i el mal d’altura passen factura.
Arribem a una zona del volcà coberta de gel. El voregem per continuar, fins que en Josué em fa notar que sota el fang que trepitgem, també hi ha gel.
Extremant les precaucions ens acostem més i més on començaria el tram gelat. La nostra equipació només ens permet fer-nos una foto davant d’aquell sorbet enorme i tornar enrere.
A aquella altura no hi ha cap forma de vida. Només el gel i la pedra poden suportar aquell context. Les vistes són sinuoses i a mesura que descendeixen, la vida brolla en formes i colors.
La muntanya t’ofereix una nova perspectiva. Ens posa una mica els peus al terra, ensenyant-nos com de petits som, sense haver d’anar a un planetari. La naturalesa és viva, ben desperta, cruel i salvatge. És preciós.
