Alex Benítez
L’ Alex m’ha explicat la seva història durant les nostres sessions de cuina i bar.
És una història plena de ziga-zagues, que explica amb tots els ets i uts.
Em diu que mai l’havia explicat a ningú, incloent la seva ex-dona.
Assumiré que la voleu sentir, ja que esteu llegint-me. Diu així:
Amb el cor trencat per un desamor, l’Alex no sabia què fer amb la seva vida. No podia estudiar, ja que no tenia el cap clar.
Les opcions que tenia no li agradaven. Els seus pares li donaven dues opcions que l’esgarrifaven. O bé ser capellà o ser militar.
No cal dir que era una família molt tradicional. No eren rics, però eren acomodats. En tema diners, no li faltava res i mai havia passat gana.
Per temor al rebuig de la seva tercera opció, deixa una nota agraïnt el suport que havia rebut i decideix encaminar-se cap al país de les oportunitats.
Uns amics d’Estats Units m’inspiren i l’animen a aventurar-se. Ell, amb tant sols divuit anys, va a un lloc que no em pot dir, per aconseguir creuar la frontera.
Pagarà la meitat abans i l’altre quan arribi. Li sembla just i ho fa.
Desde un port de Colòmbia, deu persones l’acompanyen dins d’un container. Els hi donen menjar i aigua, però els avisen que passarà dos dies i dues nits abans d’arribar. No han de beure ni menjar massa, ja que no hi ha lavabo i els seus propis excrements els poden intoxicar.
Ell anava sol. Entre d’altres, hi ha havia una dona amb el seu nadó.
Quan arriben a Mèxic, un hotel els ajuda a passar la nit. “Els coyotes”, que són qui s’ocupa de fer-los passar, tenen contactes per a que no hi hagi problemes.
S’ha de passar de fosc, i quan és la nit de passar, unes trenta persones s’han de dividir en tres grups, i passar sense cridar l’atenció. Ell volia anar amb els primers, els quals ja s’hi havia fet amic. Malauradament, havia anat un moment al lavabo, i quan torna, el primer grup ja havia marxat. A més, ja havien decidit que ell aniria al tercer grup i no hi havia canvis possibles.
El segon grup també marxa hores més tard. El tercer havia d’esperar a les sis del matí. Només calia esperar la senyal dels qui els guiaven.
La nit s’allarga, i cap senyal arriba. No saben res dels altres dos grups i set persones comencen a pensar en totes les possibilitats. Fins i tot els guàrdies, parlen entre ells extranyats.
L’única opció, ja passades masses hores, és tornar a l’hotel i buscar una nova estratègia des d’allà.
Els coyotes debien diners al càrtel mexicà, responsable de protegir aquesta activitat. Aquella nit el que havia succeït era una esbandida general. Només set sobreviuen i l’Alex era un d’ells.
A l’hotel on passen la nit els hi donen habitacions privades. En algun moment, se n’adona que ha perdut els tots els diners que portava i havia deixat a l’habitació.
A l’hotel, només li diuen que si creu que han sigut ells, els denunciï, sabent que sent ilegal era un perill, sobretot per ell.
Aquí comença una etapa molt crua, on passa per moment difícils. No tenia diners, no tenia menjar, ni on dormir.
En poc temps, es converteix en un sense sostre que demana caritat. Poc a poc, mentre demana monedes per menjar, procura buscar oportunitats per sortir de la misèria. No pararà de moure’s. De buscar-se la vida. Caçar. Pescar. Trobar la seva primera feina de carretiller. Aprendre diferents oficis que acceptarà per necessitat.
Em recorda el primer menjar que va agafar de la brossa. - “Abans, quan hi pensava, se m’escapaven les llàgrimes. D’això fa molt temps i ara ja ho tinc superat”.
Mica en mica, havent passat anys, va anar baixant de Mèxic cap a Colòmbia i després Ecuador.
Omet algunes parts que el porten de no tenir res a ser el cuiner que m’ensenya a preparar comandes.
Recalca una nota final - “Quan vaig demanar ajuda, ni els sacerdots, ni les monges, em van donar un cop de mà. Van ser els lladres, les prostitutes, els assassins qui em van entendre i em van fer sortir del pou”.