Cua a Ecuador
Agafo l’autobús de Cali a Ipiales. Són unes dotze horetes de no-res. Quan arribo, un taxista em diu que creui la frontera, que l’endemà hi haurà bloqueig al pont. M’ensenya l’avís a internet, i ja que som posats a viatjar, penso en creuar el pont.
En un principi anava a fer nit. Fins i tot a passar algun dia i llavors creuar. Però penso “va, treiem-nos-ho de sobre”.
El pont és la frontera entre Colòmbia i Ecuador. Cal passar a segellar la sortida i l’entrada per separat.
Són les 12 de la nit, hi ha tres persones davant meu fent cua i entro a un cuartelillo amb un guàrdia que comprova el meu passaport.
Som 28 d’octubre, gairebé 29 i l’home comença a fer càlculs. Vaig entrar el 30 de juliol a Colòmbia. Recordem que juliol té 31 dies, així que si vaig entrar a les 3 de la tarda, són un i mig dies al juliol. 31 dies d’agost més 30 dies de setembre, més 28 d’octubre. Fan 90 i unes hores.
Veig els càlculs i se’m glacen els ous mentre penso ràpid en veu alta: - “Realment la política diu que són tres mesos. I encara no estem a trenta d’octubre. A més, estic aquí, sortint. Voluntàriament. I si he apurat tant és perquè m’ha agradat molt Colòmbia.”
Veig que el policia torna a fer càlculsi es pren un temps llarguíssim per pensar què fer.
Fins que segella el passaport i deixo anar un esbufec de descans.
Passo al control d’Ecuador i em segella el passaport. Mira atentament el segell de Colòmbia i em recalca - “90 dies” - no dic res mentre faig que si amb el cap.
Gairebé no tinc diners. M’he quedat sense pesos. No tinc dòlars i allà no els puc aconseguir. Fem pinya amb un grupet per arribar a la terminal d’autobús més propera i prendre’n un cap a Quito.
Pactem un preu que no tinc a la cartera. Una vegada arribem, pregunto - “puc treure diners per aqui?” - el taxista sap que li dec els meus 3 dòlars i està molest, mentre jo busco una solució ràpida. Els altres tres companys es queden esperant, i quan torno amb diners, estan ells amb la meva maleta - “El conductor estava molt enfadat i gairebé agafa la motxilla i se l’emporta.” - m’expliquen i dedueixo que han sigut ells qui m’han pagat la meva part i han salvat la meva motxilla de les mans d’aquell monstre.
Els hi pago la meva part i reservem junts un autobús cap a Quito. Ara ja són la 1:30 de la nit i comença el viatge d’Ecuador.
Passen escassos deu minuts i ens atura la policia. Sospiten de mi i el meu company de seient. Sortim de l’autobús per ensenyar la maleta. A mi no em passa res més després de dir que sóc de Barcelona. Al meu company li prenen la marihuana que portava a sobre, però el deixen continuar.
Ara ja sembla que en cinc hores serem a Quito sense més inconvenients.