Cop a la COP
La lluita desde la pandèmia no ha acabat. De fet, d’ençà de descobrir la paradeta de la resistència, veig una nova realitat. Una tendència alternativa que encara és present en l’actualitat.
Aquell mateix vespre, em conviden a una protesta. Diuen que puc anar a escoltar i entendre millor la situació. Així que quedem més tard a un racó del cercat de la COP.
Érem un grup petit i pensava que es cancelaria per falta de quorum. Però sense previ avís, un d’ells comença a cridar. Explica com maten a persones indiscriminadament que defensen drets bàsics.
“Que defender la vida…” - “…no nos cueste la nuestra!” - corejavem. Qui parlava deia la primera part, i la resta, contestava la segona.
Que els líders ambientals necessiten el suport popular. Ja n’han mort molts, perquè volen apagar les veus més fortes del moviment. Així que necessiten que la gent estigui amb ells.
Fent una rotllana, la gent s’hi aturava i escoltava què passava. Tothom iluminava la nit amb una espelma. Algú cantava una cançó. Algú recitava un poema.
Un grup de gent m’acompanya i em posen en context sobre tot el que passa. Són ells mateixos els que, per torns, colaboren parlant amb la veu ben alçada per tota la munió de gent que s’ha atançat.
Més tard, entenc que són ells els líders polítics ambientals. Qui sinó? Però dir-ne els noms, o treure’n imatges, els pot posar en perill. I és un perill real.
Em va semblar un problema molt dur. I molt real. Les víctimes no són persones desconegudes o llunyanes. A la gent que feia la rotllana se li escapaven les llàgrimes. També a la gent que s’hi havia aturat espontàniament.
L’endemà es feia una altre activitat. Les olles. Vuit olles de tamany batalló es fan per repartir menjar a la gent més necessitada del barri més necessitat. Puerto rellena. Després de la pandèmia, i de que construïssin un braç amb el puny tancat en forma de resistència, ha canviat el seu nom a Puerto resistència. És el barri més lluitador.
Vaig preguntar les receptes de cada olla i vaig “ajudar” - molt entre cometes - a servir i preparar-les. També vaig ajudar a menjar-ne. Aquest últim puc dir que no porta cometes.
La jornada va transcórrer amb xerrades, música i ballaruca. La gent es veia feliç i unida.