Padrí de l'Adri
Passegem amb l’Adri fent un tour històric per la ciutat de Cali. Som un grup de turistes colombians i catalans que passem el matí repassant la cultura de perquè la ciutat és com és.
El passeig és fa complicat amb moltes pauses, algunes per el procés quan ens movem però sobretot per les interrupcions inapropiades d’alguns participants.
Els locals són gent gran que sembla saber tot el que es diu, contesten a les meves preguntes sense entendre-les correctament, o matisa punts històrics sense cap rigor.
El seu comportament és patètic per ser suposadament gent adulta i madura.
No cal dir que el tour espera una compensació, de la mateixa manera que pagaries per un mal servei, perquè tot té un preu i aquell temps amb una guia té valor. Molt més si et quedes fins al final.
Quan l’Adri pregunta per què ens ha semblat el tour, sóc l’únic que sense dubtar, responc - “bueeeno…” - allargant la paraula fent notar que era millorable.
Arriba el moment de donar propines i m’avanço a dir que no tinc efectiu, per si em pot acompanyar a un caixer i li entrego. Ella em diu que cap problema, així que faig temps esperant que tothom acabi per donar-li.
Un cop recolectades les contribucions, anem al caixer més proper. Li pregunto com li ha anat i esclata a plorar.
Ningú li ha donat el mínim que ella demanava en un primer moment. Tot i ser conscients de la propina mínima, la gent ha desaparegut a mig tour, ha marcat sense dir res, O li ha donat una quantitat ínfima.
Sé la veu realment preocupada, i davant l’injustícia, li donc una bona propina i la convido a dinar.
L’Adri i jo tenim un moment per xerrar sense distraccions, ara sí, i fem una tertúlia sobre les preguntes pendents i recuperem el bon humor.
