Fulla que balla
A vegades no sé de què parlar. O potser és que no tinc res a dir. Però el bloc em va bé. M’avisa si no estic fotent ni brot. O hem rasco els ous i m’estic estirat com un estequirot fent el dròpol sense esma d’aixecar-me de la còmoda cadira d’algun racó amb internet.
És una pressió. Una espècie d’energia que em tensa cap a moure’m. Si no tinc res a dir, vol dir que no he fet l’ou. Idealment he de tenir a dir. A no ser que no tingui ganes d’escriure o que m’hagi passat quelcom que no vull compartir, però això és una altre història.
Aquest bloc és la patada al cul d’un vago. Una patada necessària, al meu entendre. Discernir entre mandra i descans és fàcil. Mandra és quan no hi ha cansanci, i tot i així, perds el temps d’una manera ingrata.
Viatjo perquè vull. Perquè m’agrada. I moltes persones no poden fer-ho perquè no han tingut aquesta oportunitat. En sóc conscient. No puc fer que sigui un desperdici de temps. Se’m brinda l’ocasió per primera vegada sabent que pot ser l’única.
Nou mesos viatjant, és una meta, un rècord de records. Una fantasia que puc i, per comprimís sento, que he de viure activament. No seria just malgastar aquest temps.
Establint això em surgeixen dubtes constants. Què és aprofitar el temps? Quines serien aquestes maneres ocultes de perdre’l? Això em desafia i em retorna constantment a la pregunta principal: Tot el viatge és una farsa? No seràn 9 mesos perduts?
I tinc la resposta: Si faig que cada dia compti, valdrà la pena.
És un esforç viure sabent que ets algú de pas durant tant de temps. Un viatger que aprofita per aprendre de coses que ja sap, que no coneix, de reflexionar, …
… Això em recorda a altres moments de sentir-me estancat d’una altre manera. La diferència és que aquella manera era una força que no em deixava ser, i ara en canvi, és un desafiament que m’incita a fer el que cregui.
Abans, una fulla en un riu que havia xocat contra una pedra. Ara, un fulla d’un arbre que balla amb el vent.
Si fós fòssil perenne, el temps no em fermenta
Però l’edat d’un cos fi continua desfent-se
Dòcil i finit propi d’un codi ADN
Som vi d’un miratge etern en un entorn feréstec