Escola La Trina
L’escola cafetera regional del Líbano és una escola. Pot semblar que no, però després d’una odisea per arribar, aconsegueixo presentar-me al director que m’hi accepta.
Entro a una classe com l’alumne nou, i és plena d’adolescents, a excepció d’un home i els dos professors que acompanyen els alumnes. El professor cafeter també és un vailet. De seguida em transformo en el dolent de la classe.
Faig bromes, els faig callar o dic coses com “fora de classe”. He tornat a tenir 15 anys i això és impagable. Hi ha la típica noia que fa el pilota al professor contínuament, la mateixa que em diu què he de dir en una de les presentacions en grup que fem. Hi ha els quatre típics nois que passen absolutament de tot. Hi ha grupuscles amb moltíssimes coses a dir-se tota l’estona… En fi, una classe.
Tenen moltes preguntes de què coi hi faig allà. Les mateixes que hem faig jo a vegades.
Les classes són de cata de cafè i fem exercisis com ensumar frascons d’essències diferents intentant endevinar-ne l’orígen. Dec tenir el nas atrofiat perquè n’encerto poques.
Veiem tot el procés de la recollida, analitzar la qualitat, destriar els grans dolents i torrar el cafè. Tot això, al meu primer dia. Vaig un dia tard perquè pensava que els festius es respectaven, però veig que no. Malgrat tot, puc seguir la classe bé.
Són lliçons que duren tot el dia. Però ja al primer, fem un pati llarg per veure el Colòmbia - Xile. Això sí que sembla que es respecta. Un cop guanyem 4-0 ja podem continuar la classe.
M’inclouen als refrigeris i als àpats. Sóc un nen anant al menjador escolar, fent pati i atenent a una classe, però en versió cafetera.