Murillo és cool
Pujo a un jeep que anirà a Murillo. Un poblet que teòricament està sobre les muntanyes de Líbano i que no es veu des d’allà. El cotxe marca quan sigui ple, així que els que hi som fem temps fins que sigui complert.
- “Sabeu com es diu una xafarderia al poble de Murillo?” - pausa dramàtica - “Murmurillo”
Noto certa resistència, però acabem rient tots. Des de llavors en aquell cotxe es fa una broma rere una altre. Al seient del darrere acabem sent quatre, al maleter, que és obert, hi van 8 persones, ara, el cotxe està preparat per marxar.
Ens anem enfilant més i més. Les finestres són obertes i cada vegada l’aire és més fresquet. Se m’acudeix preguntar quan es tarda i com d’alt és. Resulta que és una estona i el poblet és a tres mil metres sobre el nivell del mar. No ho havia pensat gaire abans d’aventurar-me i vaig en samarreta curta com un valent.
Quan arribem, veig que tothom porta les seves respectives jaquetes. Opto per ignorar el fred i aguantar ja que hauré de tornar al vespre.
A murillo es celebra una fira. Hi ha gent que balla i curiosos que observen. Molt més dels segons que dels primers. Encabits tots en un porxo, estem totalment envoltats de tancats de vaques que tampoc ballen, només observen. Què deuen pensar?
Vaig a veure la resta del poblet, que no és gaire gran, passo pel carrer més comercial de botigues amb roba d’abric per gent gens preparada que no sap on va, com jo mateix. Veig llocs amb cafè, taules de billar i botiguetes de queviures.
El que fa especial a aquell poblet són les parets de les cases, de tabla parada, osigui, fusta del dret, i de colors ben vius.
A un parell de carrers s’acaba el poble amb una carretera que sembla que s’envà cap al següent poble. Hi ha algunes cases, i en una d’elles, veig una senyora gran jugant a una espècie de bitlles local.
El joc no és propi d’allà, però si la modalitat. Es tracta de llençar pilotes a unes granotes que tenen forats, cada un dels quals, té una puntuació diferent. Qui més acerti als forats, i en especial, a la boca de la granota, guanya. Normalment es juga amb pilotes, però en aquella casa juguen amb anelles.
Entro al pati i faig com qui mira un partit. De seguida uns nens i nenes em diuen que jugui, i jo encantat. Havent fet un torn, em giro i busco una cara de persona responsable. Detecto els ulls d’una senyora, i pregunto si sóc al jardí d’una casa privada.
Es veu que no, sóc a l’ Frailejón i alhora a la festa d’aniversari de la Sara Sofia, que fa vuit anys. La Liliana m’ensenya l’hostal, que té dues parts, una, on som, amb algunes habitacions, i l’altre, amb un jardí i un hort urbà molt xulo.
Em quedaré a jugar algunes partides, a fer el pastís d’aniversari i passar una estona divertida abans no sigui hora d’agafar l’últim jeep de baixada.
Això sí, un cop avall, el primer que faig és anar a posar-me un jersei.