Salón Málaga, al Líbano
No m’he fixat en cap nom de cap bar. Només volia correspondre als bars que m’,agraden i tenen tot de fotos. M,‘hi acosto i està ple de gent. S’està celebrant el primer concurs de cantapistes del Líbano. És al salón Málaga i a mesura. Que hi passo un temps, veig que tenen coses en comú amb Medellín.
Els participant van passant i cantant cançons. La gent les tarareja i alguna parella les balla. Algunes cançons són de desamors, d’altres de mares, i també de Déu. Hi ha llàgrimes que es contagien mentre hi ha altra gent ballant. Són cançons sentides en ambdós casos i la passió per les cançons és igual a la beguda que es demanen.
Apresa la lliçó, no bec aiguardent, em quedo amb les meves cerveses i em coloco on en diuen, just absota la tarima dels cantants.
A mesura que va passant el vespre percebo mirades. Fins que un grup en convida a un gotet petit d’aiguardent. Aquella taula veig que va forta i accepto agraïnt la invitació. Decideixo degustar dues cerveses i les cançons que proposen els artistes amb calma.
La taula forta, de tant en tant, em torna a convidar, no només a gotets d’aiguardent, sinó que veu que m’he acabat la cervesa i la camarera em fa arribar la cervesa que prenia.
Quan ha en porto uns quants, una de les senyores que m’enviava mirades imponents no s’aguanta més i em comença a fer senyes. M’està dient que vigili amb aquella taula. Va fent aquell senyals fins que, en última instància, passa pel meu costat i em diu:
- “El mal és el mal. Vigila amb aquest taula.”
Puc veure perquè ho diu, veig que no tenen aturador, i que deuen estar acostumats a anar demanant ampolles. Accepto dos O tres gotets més, però en comptes de seguir el seu ritme, dic que ja en tinc prou.
L’aiguardent et pot pujar fort al cap. A ells se’ls hi nota i prefereixo ser conscient del concurs que succeeix just sobre meu.
El presentador amb el micròfon, en un moment donat, i com a part de l’espectacle, es dirigeix a mi preguntant d’on sóc i què digui unes paraules en el meu idioma.
- “Molt bona nit, espero que us estigui agradant i que us ho estigueu passant bé.” - em surt. La gent més que aplaudir processa què coi he dit, però està clar que sóc l’únic foraster del bar.
Arriba el moment de ballar. Un home, acompanyat del seu grup, m’incita a aixecar-me de la cadira. Em sembla una bona idea per cremar tot l’aiguardent que porto a sobre, així que ballo amb el seu grup. Arriba el moment de ballar abraçats i jo estic de peu. No me’n puc escapar i convido una senyora a moure’s amb mi.
Allà, el més normal és treure a ballar, sinó ets l’únic que no ho fa, i queda extrany. La salsa no és el meu fort, tot i que em diuen que no ho faig malament. Però què han de dir?
El concurs avança i jo ja tinc els meus tres finalistes abans que surtin. Un senyor que canta i fa que et creguis cada paraula que diu. Una noia joveneta que canta com els àngels. I un noi que canta cançons de fe cristiana amb discursos molt religiosos. Quan el fan parlar.
Finalment, quan un dels jurats parla amb el oresentadorz li donc el meu veradicte, em diu que emhe encertat dos de tres. I ja penso que oferim ens el tercer, ja que els altres dos estàn molt clars.
Acaba sent així. Acaba passant la senyora preguntant si estic borratxo. Acabo dient al no-tercer que per mi era el top3 i al primer que per mi era el primer des del principi.
Acabo de viure el primer concurs del saló Málaga de cantapistes. Esdeveniment singular com n’hi ha pocs.
Les festes aquí són ben viscudes. Ben ballades, ben plorades, però sobretot ben rebudes i aplaudides.