Estància a Bogotà
La ciutat és plujosa. A la meva motxilla lleugera hi he hagut d’afegir un jersei, uns mitjons gruixuts i una capalina que m’han fet falta aquests dies.
Es feia habitual passejar plovisquejant. A vegades, el ruixat era fort. La ciutat està preparada amb moltes cafeteries, xocolateries i paradetes de carrer, totes amb el seu para-sol preparat per les inclemències del clima.
Amb aquest temporal, m’he mullat força, però tot i així m’ha resultat agradable. Ha sigut una excusa per visitar la cultura centrificada en forma de museus. Observar l’univers desde planetari. Pujar a Montserrate amb funicular. Participar en un intercanvi d’idiomes. Moure’m amb el transmilenio, el transport local. Comparar els productes d’aquí amb els de casa, sota el sostre del supermercat. Jugar a pin pong aixoplugat. Fer el tafaner a la biblioteca municipal o fer-me l’intelectual a les llibreries. Escoltar trossos de missa a les esglésies. Descobrir el viche, una variant de l’aiguardent. Catar les cerveses locals. Tastar menjars típics. Pensar i escriure memòries. Etc.
L’aigua fa brillar les parets plenes de murals i graffitis. Els gratacels del centre desapareixen entre la boira. La gent s’agrupa sota els sostres com qui espera l’autobús. Camino resseguint les vores dels carrers, sota els balcons, per evitar mullarme massa.
Quan no plou, els parcs s’omplen de gent estirada sobre el verd. Les places s’ocupen de joves que parchean, o passen l’estona. Els jerseis i sabates molls de la població es recuperen.
Cultura centrificada, dic, perquè la ciutat és extensa, però només el centre compta amb edificis visitables. La resta són zones residencials, indústria i comerç que s’ha extès molt fent que sigui una ciutat de gairebé 9 milions de persones, comptant els barris de la perifèria.
Les pluges, tot i abundants, no fan que els embassaments, que són més alts, s’omplin de l’aigua necessària per tanta gent. He pogut viure com periòdicament es fa un tall del suministre de l’aigua durant un dia amb l’intenció de conscientizar la població sobre aquest tema.
Em sembla una mesura dràstica però adequada. Una idea que es podria exportar a més municipis. Crec que fa la seva funció. A mi em va servir per veure quantes vegades obres la clau de l’aigua. I com no canviem els nostres hàbits a no ser que un recurs falti.
El transport públic és complex. Els autobusos tenen una numeració, un color, un tipus i unes adreces d’allà on passarà. Quan hi entres, una comporta interior no et deixa passar a no ser que tinguis una targeta de mobilitat. Els mateixos conductors et diuen que demanis el favor a algú que et dongui un passatge. Per sort, sembla que sigui un intercanvi habitual.
La venta al carrer està a l’ordre del dia. La insistència de vendre és tanta, que els venedors tenen una cinta que no para de repetir-se. Sembla que t’hagin de convèncer per aburriment.
Les afores tenen un aspecte molt més humil. La pobresa i la inseguretat van força lligades malauradament, i no són llocs que siguin recomanats visitar.
I moltes més coses que se n’escapen de recordar. En general, he trobat que és una ciutat força moderna, així com Medellín, amb molt a veure i a fer. La gent, molt càlida, treballadora i hospitalària.
En definitiva, molt recomanable.