Cogito Herco sum
Passejant pel centre, tinc un budell buit i veig un restaurant que em fa el pes. Menjaré un pollastre, arròs i amanida fet a l’estil paisa. Un àpat típic de la zona que gaudeixo en un segon pis amb les finestres obertes. L’ambient és fresc però agradable. Mentre espero que em portin la comanda, em fixo en l’entorn i els elements decoratius. Aquell indret té autèntiques relíquies de coleccionista.
Sobre els prestatges hi ha exposades antiguitats del segle passat. Una màquina d’escriure, fotografies d’eventualitats, mobles robustos, etc. El que em fascina de debò són la varietat de càmeres analògiques exhibides, cada una més curiosa que l’anterior. Algunes d’elles són preparades per treure la fotografia impresa al moment, com les Polaroid o Kodak. Càmeres grans i petites amb lents de tot tipus.
Dino bé i a l’hora de pagar el compte, a baix, la mestressa em cobra. La senyora Mayra fa un repàs de com fa vuit anys va començar el negoci i com aquelles andròmines ja eren allà. Li matiso que no són andròmines, sinó que són diamants en brut sense polir. Els mecanismes mecànics, per més que passi el temps, segueixen funcionant. Alguns elements tan sols cal fer-hi una inversió de temps per tenir els estris funcionals de nou. Els reparadors de càmeres cobraran un dineral pel temps que s’hi han de dedicar, però potser, només arreglant petits detalls, pots arreglar aquells exemplars obsolets.
Durant el meu passeig matinal havia vist botigues de fotografia amb cosetes similars a la venta.
- “La càmera analògica de casa meva” - li recordo una experiència personal - “n’és un exemple. Vaig fer petites modificacions per què la caixa tanqués sense que hi entrés la llum. Rascant la goma gairebé desfeta i posant-ne de nova, la caixa del carret va quedar segellada. Una càmera fotogràfica que velava les fotos que s’hi resguardaven, ara era una caixa estanca. A vegades només cal entendre quin és el problema per veure que es pot resoldre sense major dificultat.” - La responsable m’escoltava mentre feia el meu discurs i jo continuo amb - “No estaré molt temps per aqui però potser vols que em miri si algun té una solució fàcil. És possible que algunes d’elles funcionin perfectament, o d’altres, apretant algun bis, tornin a rutllar. Potser si alguna d’elles va, algú com jo mateix, la podria utilitzar de nou. Potser val més donar una càmera a algú que l’utilitzarà, que conservar-la sense ús en un d’aquests prestatges.” - En xoc, la dona em segueix mirant i sense entendre molt bé la meva motivació, em respon que s’ho rumiarà.
La dona, sembla entendre que sóc un aficionat, però comprenc que es fa difícil digerir que algú et proposi que li regalis un d’aquells artilugis de valor. La idea em va sortir sense pretensions de quedar-me res, només per curiositat d’aquelles màquines que no havia vist mai abans. Potser vaig dir alguna bejenada, però només volia dir que m’encantava el seu repertori.
Xerrem sobre les virtuts d’aquell lloc i quedem tant amics. Em dóna una targeta amb el contacte del restaurant i em diu que passi l’endemà per continuar amb el tema, això sí, amb les idees més clares sobre què fer amb la situació.
Dit i fet, m’acosto al negoci a escoltar les seves conclusions. Ella no ho té clar encara, però m’ensenya tot el material i torno a lloar-li la seva colecció de nou. - “Tens una càmera, marca Herco, que consisteix només d’una caixa sense cap mecanisme. De fet, no té ni disparador. Per fer una foto, cal ficar-hi un paper fotosensible, i manualment, abaixar i apujar una palanca.”
Sembla que li fa gràcia que allò sigui possible. No sabia com funcionava i reconeix que hagués jurat que faltava alguna peça per ser complerta. Fem un reconeixement a les altres peces de col·lecció i concluïm que és un espai únic.
Dies després, hem contacta per dir que em passi pel local. Què voldrà? és l’enigma que no em desxifra fins que no m’hi presento:
- “Bé, he estat pensant que si no arribes a deixar clar com funciona la càmera petita” - referint-se a la Herco - “no sabria ni què era. De manera que si vols, he pensat que te la podries quedar.”
No sabia què dir. La part de mi més macarra (o marcarra), hagués acceptat. Però després de pujar al segon pis i repassar les càmeres una vegada més, vaig apreciar que aquella càmera tenia més valor allà que a les meves mans. És un element que forma part d’un conjunt. Aquell lloc podria ser un museu.
També vaig pensar en ser pràctic, en que últimament havia fantasejat en tenir una càmera analògica de format mig. Havia vist botigues fotogràfiques amb càmeres retro molt xules. Tot i que pensés en tenir un nou juguet, el que havia provocat, no era el correcte.
Em surt dir:
- “No puc acceptar-ho.” - i m’explico - “Crec que no tindré temps per dedicar-li. Si no l’he d’utilitzar, realment no val la pena que me l’emporti. És un obsequi que t’hauries de quedar. Aquesta és la seva llar, és on pertany i no em correspon endur-me-la.”
El que puc fer, en canvi, és recomanar fer un dinar al restaurant Sant Felipe de la Candelaria. Estareu envoltats d’obres d’art, entre d’altres, el menjar que si fa i l’hospitalitat del personal.