Vivendes al Líbano
Acompanyat de la meva companya Yira Morantes en el nostres dos últims dies junts, anem fins al Líbano, Tolima.
Després d’una llarga estona d’autobus, hi arribem.
No em podia esperar com serien les següents hores. Acostumat a visitar llocs per mi mateix, els contactes de la subdirectora de vivenda i aigua del ministeri em fan conèixer les entitats polítiques de la població en poca estona.
Ens espera l’Enrique, doble graduat en dret i filosofia ens acompanya fins l’alcaldia del Líbano, on ens espera una reunió per tractar futurs plans urbanístics en diferents zones, cada una amb diferentes capacitats.
Vaig adintrantme als passadissos de l’ajuntament fins que arribo a una sala amb l’alcaldessa i les competències responsables de vivenda i el projecte que ens espera entregar l’endemà.
La meva presentació fa més O menys així: " Un compañero de la maestria de Barcelona nos acompanya para cubrir la entrega del proyecto. Como fotografo, se ocupará de entender la realidad que han vivido las familias y plasmar como se vive el evento que nos espera mañana".
Entre tots es tracten de doctors i fan apreciacions amb discursos molt polítics.
Sec a una cadira d’una taula rodona rodejat dels responsables d’entregar unes vivendes de protecció civil a més de vuitanta famílies i tinc la sensació, que per més polítics que siguin, amb la mala fama que això representa, tots fan una feina impecable buscant solucions i anant al gra esquivant les trabes burocràtiques que saben que hi ha.
És dimarts i l’alcaldessa i el seu equip ha estat els últims tres dies firmant documents per fer aquell projecte possible, tot i ser els seus dies festius.
Parlem del projecte que ens ocupa i de potencials canvis que interessa moure.
Les meves aportacions segueixen sent preguntes sobre els perquès de cada cosa.
En acabat, l’Enrique ens porta al Cenadero, i tot i que saluda gent coneguda del poble cada dues passes, acabem sopant. Aprofita l’ocasió per posar-nos al dia de la història i importància que té el poble. També del compromís que té el mandat actual per tirar els projectes endavant.
Acabem a un bar fent una aromatica, i ajuntar-nos amb ciutadans dedicats al turisme. Faràn unes preguntes clau a la subdirectora per veure quines coses es poden fer des del poble per fer les coses més fàcils per administrar projectes.
I ja amb això, anem a dormir. I arriba el gran dia.
Una munió de gent espera a la plaça del poble per seguir la desfilada cap a les edificacions noves. Unes 200 persones marxarem a ritme de tambors i lires cap al terreny en qüestió.
Un cop allà, hi tindrà lloc un gran esdeveniment ple de discursos i aplaudiments. Els beneficiaris del projecte, asseguts en cadires, escolten parlar als implicats del procés. Entre d’altres, el discurs de l’alcaldessa, la bendició del capellà, les paraules de la subdirectora Yira, el cap del projecte Enrique, la portaveu del sindicat de veïns, la líder de l’associació de víctimes del conflicte armat i més.
Els discursos acaben i l’entrega de documents comença. Aquí hi ha algunes llàgrimes. Hi havia gent gran que havia esperat tota una vida per tenir una casa. Són famílies, que en la seva majoria, han patit violència per culpa del narcotràfic i han hagut de fugir per culpa de les bandes criminals. Una dona aixeca el contracte mirant al cel i li agraeix a Déu vàries vegades. Una dona de 86 anys, té vivenda per primera vegada a la seva vida.
Les llàgrimes es transformen en somriures quan obren les portes i la gent ocupa la seva nova llar. Des de baix, es veuen quatre blocs i tothom repartint de allà on li pertoca. Els vidres deixen veure com pugen escales i entren als pisos.
