Indecència tipogràfica
He parlat del que vaig veure al Museo del oro. Però no he parlat de les incoherències tipogràfiques que em van fer exaltar. No he parlat de com em vaig sentir al trobar-me més diferències que consistència en un rètol que hauria de senyalar el mateix.
Qui és el director del museu? Qui és el psicòpata que ens enganya amb senyalitzacions diferents per fer-nos perdre? Com pot ser que el món continuï així? Volem millorar-lo O volem acabar de destrossar lo amb la ineficiència de una nefasta direcció d’art? Els dissenyadors gràfics s’han reunit per fer que totes les fonts no es corresponguin en absolutament res? I una altre pregunta, quants cafès m’he pres avui?
Abans d’entrar, el museu ens diu hola amb un joc de lletres interessant. Fins a aquí, la meva cara és d’entusiasme, diversió i confort.
Passant per taquilla em fixo que al vidre, té un nou format. És més estret i juga amb el color daurat. La lletra és la mateixa, però algú m’hauria d’explicar aquest canvi.
Encuriosit, vaig a veure al lateral del museu si el vidre del costat segueix la línea que ofereix el de la taquilla. I aquí és quan, per primera vegada, la meva parpella tremola involuntàriament.
No és en una línea. No és blanc i daurat. Perquè? Estem a la mateixa superfície, un vidre. No, no pot ser.
Mentre penso què està passant i si sóc jo o és l’univers, una tragèdia majúscula em fa sentir devastat. Quan les llàgrimes gairebé em sortien, aixeco el cap mirant al cel buscant respostes. I em trobo el títol del museu a sobre dels vitralls.
- “Noooooooo” - un crit llarg, agònic i desesperat se m’escapa davant del museu, enmig de la plaça. Fós, decebut i incomprès, em giro. Ja no vull veure aquelles parets plenes d’inconsistències gràfiques.
Miro la botiga del costat. És una botiga de souvenirs, amb samarretes de Colòmbia i Bogotà. Els rètols tenen Còmic Sans. Però són tots els rètols. Desfet, però encara amb esperança, somric i per mi mateix em dic fluixet:
- “Gran direcció d’art”
Una botiga de souvenirs té més respecte pel consumidor que un museu. Un museu que teòricament té una directiva i un equip dedicat a cuidar-se de la seva pròpia imatge.
Baixo la vista. Deixo de veure la botiga. Agafo aire. Aixeco el cap de nou i veig aquesta malèvola creació en un pal de la plaça que tenia davant meu:
Em pico el front tapantme els ulls. Ja no hi vull veure. La vista no té sentit si em torturen així. Separo els dits deixant que un dels meus ulls entrevegi que hi diu al cartell, però en comptes de descripció, ni a un metre de distància, la realitat em fa un cop de puny a l’ull que tenia al descobert.
- “No pot ser!”
Miro una mica més avall. I veig més dolor:
- “Però què collons!?”
Ja no puc més. Giro cua. Torno pel lateral, per on he vist les lletres negres sobre el vidre. Ja no m’importa qui o com s’hagi decidit a carregar-se la decència i el criteri humà. Ja no vull, ni espero tornar a veure, cap més suïcidi del bon gust.
Quan pensava que estava a resguard d’aquells atacs, un últim zombie s’amagava entre les tenebres del carreró:
- “Aaaahhhhhh…”