Reflexions sobre Botero
La Gioconda.
Si, què passa?
No ser gordofòbic, per favor, està deconstruïda.
I tampoc és de Leonardo da Vinci, és de’n Botero.
Després del museu d’Antioquia de Medellín i el museu de Botero a Bogotà, ja sóc un boterià expert.
De fet, he deixat anar la meva crítica a la visita del museu. Per sort, he avisat amb antelació que ho faria.
En Botero no era cap crític. Plasmava la seva visió, sens dubte. Fins i tot puc acceptar que hi ha detalls que el fan atrevit. Es queixava subtilment, és cert, però no era un transgressor.
M’explicaré. Al museu d’Antioquia em van dir que tenia missatges ocults, i jo, que sóc de molt bona fe, li vaig dónar una oportunitat.
El que m’ha semblat més picaresc de la seva obra és que hagi entregat les seves obres al gran públic sense cost. Que les seves escultures visquin als carrers de tantes ciutats.
Ja havia sentit masses vegades que el seu missatge era transformador, quan arribem a una obra en concret, i llavors he explotat:
Una pintura dedicada a Manuel Marulanda, altrament conegut com “Tirofijo”, és un retrat del guerriller de les FARC, la organització dels lliberals durant l’època de violència colombiana. Amb l’excusa que Botero “només retratava i deixava pensar a l’espectador”, pregunto:
- “Osigui que en aquesta obra no hi ha cap missatge, ni res que poguem apreciar amb esperit crític. És correcte?” - preguntava molest mentre pensava que hagués sigut una oportunitat perfecte per dir-hi la seva.
Ens movem a la següent obra. El president dormint. Una crítica a l’època però sense personificar el quadre amb ningú. No era la primera vegada que ho veia i amb una molèstia augmentada, aquesta vegada pregunto:
- “Si ho he entès bé, l’artista només fa crítica quan és una figura genèrica, però mai de ningú en concret. No?”
Fins i tot en la seva sèrie sobre Escobar, no és cap enfoc dur sobre el que va ser una tragèdia.
Ho sé. És molt fort ser crític amb un artista tan reconegut. Nibgú ha dit que seria fàcil, ni que no opinaria en el meu bloc. 😈
Ho podem discutir, estic obert a canviar d’opinió, però avui m’ha semblat poca la seva impetuositat. Les seves cares grosses amb cossos rodons m’han acabat transmeten indolència. Potser la seva pròpia.