Roberto Athayde
El meu adaptador per carregar el mòbil a vegades fa de les seves i no treballa segons com quedi connectat. Normalment m’asseguro que funcioni per la nit, però ahir va ser un d’aquells dies que et desmaies sobre el llit.
Viatjar sense internet és més fotut, així que opto per anar al museu nacional i deixar-lo amb el recepcionista mentre jo em nutreixo de nacionalitat colombiana.
És una mica tard quan hi sóc, així que me l’emporto a la cafeteria del museu amb la mateixa finalitat però amb un altre mitjà, regalar-me un cafetó amb un pastisset. Cacau i cafè, què hi ha més colombià?
M’atenen i m’accepten fer-me el favor. Gaudeixo de la combinació dels dos tresors colombians fent temps per marxar amb el mòbil amb càrrega. Llavors passa una d’aquelles coses que en cap cas passaria si fós allà mateix però sent abduït per la pantalla. Veig un senyor al mig de la cafeteria, que ja ha omplert les quatre taules que té i el convido a seure a una de les cadires que ocupa la meva taula.
L’home s’atança a mi i comencem una conversa que deixa la bateria carregada al 100%.
Ell és en Roberto Athayde, escriptor de 74 anys nascut a Brasil. Un dramaturg d’obres reconegudes que jo en aquell moment desconec. Li dic que m’agrada el cine i el teatre, però fa un repàs d’actors, actrius i obres i fa adonar-me’n que no en sóc tant coneixedor. Fa èmfasi en l’obra Margarida i el seu ressò internacional. Em xoca el seu coneixement d’Espanya i les seves nacionalitats, doncs com a historiador repassa l’origen del país, la relació amb Portugal i Brasil.
Ha viscut a Nova York, i havent fracassat com a pianista, torna a la vocació familiar com a escriptor. Veu que les tecles amb lletres és el seu fort i amb 21 anys la seva carrera es consolida.
Aquell senyor d’aspecte prim amb cabells blancs em captiva per la seva empenta i serenor.
Li dic que jo també escric. En el meu cas, un bloc per familiars i amics sobre les anècdotes del meu viatge. Ho dic com si tingués punt de comparació. Amb curiositat, i sense cap indici de prepotència, em demostra el seu interés per donar-li un cop d’ull, i encantat, intercanviem el contacte.
S’hi haguès interposat el telèfon a una interacció així? O bé, enlluernat per una pantalla, tal event fortuït mai hagués ocorregut? Són les reflexions que em faig en acabar i que Google no em pot respondre.