Camí que gira
Al poblado de Medellín, la zona més turística per excelència, hi ha hotels pensats per viatjers que busquen certes comoditats. Abans d’anar a bogotà, m’estic allotjant a un hostal sense comoditats, just davant del que si les té, per aprofitar i gaudir del que més m’interessi en cada moment.
Per una banda, gaudir de les zones obertes del primer amb luxes com la terrassa, el bar amb jacuzzi i el pin pong.
Per l’altra, pagar la tarifa del segon.
Mentre ensenyo el noble art del pin pong a una voluntària, em comenta que és de Bogotà, així que li dic que hi aniré seguidament. M’atreveixo a preguntar si coneix d’algun lloc on em pugui quedar. Fent unes passes enrere, se’n va amb el seu grup d’amics dient-me que s’ho pensarà.
Em recorda a mi quan realment vull dir que no i em temo que no en sabré res més.
Doncs coses de la vida, dies més tard em pregunta si vindré i just anava a Bogotà. La Camila em comenta que ella no, però té una amiga que també estava per allà i em pot deixar una habitació per passar uns dies. Li dic a la Camila que genial i quan arribo a la capital, quedem per fer un cafè.
El cafè i la conversa són càlids i contraresten la fresqueta que hi fa a la ciutat de dos mil sis-cents metres d’altitud.
Després de xerrar una estona em convida a conèixer la casa de la amiga. Una desconeguda total per mi, i entenc que per ella també. No puc ficar-li cara, però crec que estaré en bones mans havent passat una estona amb la Camila.
Reconec que la presentació no és del tot convencional, però. Piquem un timbre amb una porta que s’obra sense dir res. Pujem a un ascensor que té parades cada dues plantes, així que pitjem el novè i baixem al vuitè. Acabem d’obrim una porta mig oberta. Seiem al sofà esperant que surti de la dutxa. I quan surt agafa les claus i com aquell qui va tard, ens dediquem poques paraules:
- “Aqui tienes la llaves, y nos vamos conociendo”
- “No tienes preguntas? Tienes normas de la casa? Quieres saber quien soy? O si me gusta matar gente?”
- “Me fio de Camí, adios” - tanca la porta sense haver-nos dit gaire més que la conversa que escric.
Més endavant tinc la oportunitat de fer una truita de patates per ella i alguns amics que venen al pis. La Gira, el nom de l’amfitriona i de la persona que acabo coneixent una mica millor, és una advocada amb forces inquietuds i aficions. Viatjar és una de les seves passions i em deixa quedar-me per equilibrar la balança d’altres vegades que ella ha sigut la convidada.
Les finestres del seu pis ensenyen una panoràmica espectacular de la ciutat. Tenen el privilegi d’estar assegudes a les faldes de Montserrate, un cim de nom importat.
PD. La truita de patates se’m va enganxar una mica