Rosa marejada
Convençut que sóc a un hotel de turisme insensible als encants d’on habita, no participo del karaoke i les cerveses que proposa prendre.
Em cuino verdures bullides. En faig molt i després de temps consumint fregits i se’m posa molt bé. Guardo les restes per l’endemà, i ja després d’una estona observant nous talents en cant, vull reposar al llit que em toca.
He de passar pel carrer. El casc antic de Cartagena té edificis colonials d’una sola planta. Les habitacions de l’hostal estan repartides en diferents edificis.
Són les deu de la nit. A aquelles hores, els nois de recepció m’aconsellen no parlar amb ningú i ignorar, en el cas que es dirigeixin a mi.
La meva porta està a la cantonada d’aquell mateix carrer. Esquivo els venedors, giro a l’esquerra i m’atanço a la porta que em toca.
Al meu darrere sento una remor. Un dona sembla vomitar. La veig asseguda i posant-se la mà al cap. No és cap sense sostre, ni buscavides, ni està ebria. És una dona gran que no es troba bé.
-“Et trobes bé?”
-“No” - em contesta esforçant-se per respirar - “estic marejada”
- “Et puc ajudar?”
- “He d’anar al centre clínic”
Pondero opcions i en trio una.
-“Vaig a recepció del meu hotel. Allà potser la poden ajudar. Jo no tinc ni idea d’on és la clínica.”
Ho faig. Em diuen que m’acompanyarà la Laura. No es fien de la meva astúcia. La Laura sabrà llegir què passa i si és cap trampa.
De camí, li dic que és una senyora que no s’ha dirigit a mi. He sigut jo. Que no m’ha demanat res. I que és asseguda a un esglaó clarament marejada. Li dic a la Laura que a part d’un gran cor, tinc una gran astúcia.
La Laura de seguida veu que és cert i sap que deixar-la allà en aquestes condicions és perillós.
-“Senyora, aqui fa calor. Vingui a la recepció, allà hi ha aire i hi estarà millor” - se m’acudeix
Entre els dos, assistim a la senyora, que a dures penes diu res, a recepció. Un cop allà els nois volen ajudar-la, però per ells també és una responsabilitat.
No volen enviar-la sola a un taxi. La senyora Rosa, ens diu el seu nom, no vol molestar les seves dues filles. La bateria del seu mòbil està apagada i mentre càrrega per trucar algú, romio.
Aquella senyora ha estat treballant tot el dia, a la cuina d’un restaurant, amb l’estrès que això suposa. Li donc una ampolla d’aigua i seiem sota un ventilador de sostre.
Veig que entre la Rosa i l’hostal no es fiquen d’acord i, en el fons, sé que si descansa es trobarà millor.
Un moment. És possible que no hagi menjat res? - “Tinc un plat de menjar per vostè. A mi m’ha sobrat i jo el llençaré. El vol?” - la pobre senyora no diu res i sé que això vol dir que si - “ara vinc” - dic mentre camino enrere anant cap a la cuina.
Passo pel karaoke. La gent s’ho està passant bé. Obro la nevera i recupero el plat que havia fet feia una hora. Oli, sal, i li porto a la Rosa.
Menja, es recupera i ja fa millor cara.
-“Com és que m’has vist?”
-“Perquè a part d’un gran cor…” - giro el cap i miro el cap mentre responc - “…tinc una gran astúcia”
-“perquè fas tot això?”
-“Sóc un àngel caigut del cel” - fent referència a l’experiència amb l’Elvira i les voltes, cosa que havia passat aquell mateix matí.
Em mira amb molta intensitat i em diu - " esto no se me va a olvidar en la vida" - deixo de fer broma i no dic res més.
La Rosa m’explica que és una lluitadora. El seu home la va deixar criant les seves dues filles sola. Porta tota una vida treballant al restaurant Tomillo, que resulta ser al costat de l’hostal. Em diu que ella té una gran reputació en aquell lloc, i comença a repassar tots els plats que hi fa. Sembla un lloc de qualitat pels plats que diu.
-“Passate mañana”
-“Si llego a saber que treballa en este restaurante, la ayudo antes” - bromejo
La fem petar una estona més fins que la Rosa se’n va a casa seva pel seu propi peu amb una altre cara.