Tayrona
Ja feia dies que havia d’anar al Tayrona, el parc natural de més afluència que hi ha al nord de Colòmbia. Està just al costat de l’hostal on treballo així que aprofito un cap de setmana per anar-hi.
Puc quedar-me al càmping don Pedro. Uns treballadors simpàtics m’hi esperen. Jo em presento amb el nom de ‘Voluntario Marc, para lo que necesiten’.
Conec al personal a base d’anarme presentant. Em presento al senyor Pedro, ja gran, intercanviem algunes paraules.
M’he despertat d’hora, he esmorzat a l’hostal, he vingut cap aquí i he caminat en comptes d’agafar el transport intern. Encara tinc temps de veure les platges a les quals et porta el camí principal.
Les platges són molt boniques. La selva arriba fins a línea de mar. Per cada passa que fas, un animaló es mou. Es pot notar tot tipus de vida. La flora i fauna tenen un tamany desproporcionadament gran. Les sargantanes i granotes no deixen d’aparèixer. Les fileres de formigues són carreteres de fulletes verdes que cal no trepitjar.
Em banyo a una platja. Al boca de saco. Més tranquila que el Cabo Sant Juan, em fa més el pès i aprofitaré per veure les altres, de tornada, quan s’hagi fet més tard i la gent que passa el dia al Tayrona ja hagi marxat.
Pel camí he conegut en Bryan. Un vailet silenciós que ha vingut a passar el dia a la platja. Camina ràpid, com jo, i per això acabem parlant. Trobem un racó i ens hi posem. Jo dino el meu entrepà i comparteixo el que tinc amb ell. Sembla que no porta res i em sap greu menjar davant seu.
Ens banyem, m’adormo a la tovallola, em desperto. Em diu que ja és gairebé la seva hora de marxar. Que podríem fer algo.
Jo ja veig l’error que he comès. Però l’esquí i dient que si vol jugar a cartes.
“No quiero ser atrevido, però me gustaria besarte” - diu amb molt compte.
“Después de 35 años en este planeta, creo que me gusta las chicas. Perdona si he enviado señales confusos, solo intentaba ser amable”. Em sento extrany, com si hagués fet algo malament. No estava forçant aquesta situació, però potser podria haver-la vist i ens l’estalviavem.
La resta de camí de tornada al Cabo Sant Juan transcorre amb força silenci, tot i voler normalitzar la situació.
Se separen els nostres camins, jo em banyo una vegada més abans de tornar al càmping Don Pedro.
Tinc demanat un sopar dels de l’staff. Per si volen donar-me el que mengen ells, sense cost. Em donen arròs amb patat aixafada i el seu formatge. A vegades, el més dolent de demanar un àpat, és que te l’has de menjar. Dormir a una hamaca és horrible. Es fa de dia, em donen esmorzar i em quedo rentant tots els plats dels clients. Torno a boca de saco, però aquesta vegada no per tornar enrere, sinó per anar cap a Calabazo, una altre entrada al parc.
La pujada és molt heavy. Junt amb el clima, molt desesperant. Mai havia suat tantíssim. Se li suma els monos udoladors. Semblen llops udolant mentre eructen. Si no saps què són, sembla que la selva sé t’empassi i fot força por. Arribo a dalt, hi ha un senyor en una parada venent aigües i coca-coles. És indígena i li pregunto per poblats pròxims. M’indica com arribar a Teiku, on hi ha els Gobbo.
Després de perdre’m pel mig de la jungla i pensar que els monos se’m menjaven, trobo el poblat. Els hi venc els meus serveis com ‘Voluntario Marc’. Ja des d’un principi no sembla que les meves gràcies els hi facin cap efecte.
Veig que el que es parlar amb mi sembla pecat. Que a la cuina hi ha les dones i nenes. I que el que semblaven nenes són els nois. Tots amb els cabells llargs. En Julian m’explica com funciona aquell lloc. I ja que ho fa, li pregunto fins que em queda clar.
- abans de la colonització els indígenes vivien eternament
- un d’ells, va veure què passaria i va pujar al cel
- va convertir a mals humans en plantes
- hi ha quatre comunitats com la seva
- hi ha l’autoritat, que posa ordre pacíficament, i els savis o mamos, que aconsellen, ensenyen o curen.
- els casaments són concertats per l’autoritat i els nanos. Només es poden casar entre ells.
- tenen dues tendes per fer celebracions i fer petar la xerrada. La dels nois i la de les noies. Els nois fan feina d’homes cuidant el poblat. Les noies deuen estar totes a dins d’una cuina, no les he vist.
La història de’n Julian i el seu casament m’esgarrifa:
\\\_
Ell no volia casar-se amb la dóna que li suggerien, però de negar-s’hi, el conseller el castigaria durant quatre anys a viure amb els mamos sense poder-se acostar a cap dona.
La seva dona, tampoc volia, però ella no tenia a ningú, i també podia haver sigut castigada.
El mamo, després de veure si estaven fets per estar junts, li surt que si. I és casen.
Durant temps, en Julian i la seva dona ni es parlen. Són molt joves i no sembla que la pobre comunicació d’aquesta gent ajudi gaire. Periòdicament reben preguntes de com va la seva relació i si estan bé. En Julian li diu a la seva dona que digui que estan bé.
Amb el temps, sembla que ara es porten bé. Ara en Julian sap que el l’autoritat va fer el correcte.
\\\_
El que he observat és:
- esperen que treballi amb ells fent feines dures. Però no em va això sense que abans algú m’expliqui què s’intenta fer. No puc ajudar si no m’expliquen què volen. Imagina’t algú que em diu: “empeny el cotxe” i jo vinga i vinga a empènyer. Però potser vol moure el cotxe, i jo li puc dir que engegui i que posi primera.
- em miren i no em diuen res. És una suma de la llengua, no tothom parla castellà, i la timidesa pròpia d’un poblat petit.
- Avui els he ajudat a mitges. M’interessava més fer fotos. Crec que un d’ells m’ha retret la poca feina dient:“para volar i venir aquí si que hay billetes, però para trabajar, no” a lo que jo he insta-contestat “donde está el jefe mamo?me habeis dicho que está de viaje y ha venido unos turistas y los habeis dirigida al mamo”.
Això també em recorda a una insta-contestació força digne de ser recordada:
Caminant per la selva hi ha un camí de fusta i la gent s’hi acumula. Jo, de pas llarg, seguia a un grup, fins que unes noies es paren a fer-se fotos. Jo passo de llarg i una sento que diu: " deixeu passar que té pressa", al que jo insta-responc:“pressa no, però si jo em parés, m’apartaria”. Vaig veure com balbucejava després d’això i vaig pensar que era normal. Era una resposta letal.
Pel que fa a la tribu. Demà marxo.
No ens estem entent. Crec que costaria molt acabar encaixant. Segur que necessitaria temps. Però per ara ningú em somriu i se’m fa difícil.
---
Ara ja és l’endemà. M’han dit que avui dilluns hi ha escola. Tinc curiositat i espero a la professora Rubiales. De seguida veig quin és el secret d’aquell lloc. Ser professora allà ha de ser molt difícil. Em diu que porta un any venint. Abans els nens no parlaven castellà i ensenya des dels més menuts fins a en Camilo, el més gran, de 15 anys. Un home d’uns trenta s’ho mira des de la distància, però també crec que en participa.
El talent de la senyora Rubiales és fer un petó a cada nen i nena. Se sap tots els noms, encara que costin. I explica coses que els resultaran importants. Una mica de naturals, socials, cantar, pintar, etc.
Les famílies cogis són força desestructurades i crec que ella ho sap. Aquell carinyo que els hi guarda és una de les claus per tenir el màxim d’assistència.
Jo hi porto un dia. Els nens seuen on no sec jo. Els adults s’amaguen. I quan els atrapo per xerrar, només són monosíl·labs arrancats mentre fugen caminant lentament.
A mitja classe, me’n vaig. Reconec que la meva ajuda ha sigut zero i que ells m’han donat un llit i dos àpats. Crec que em costaria un temps abans de fer-nos petons entre tots.