Vol desde Pereira
He d’anar a un hostal que queda allunyat de l’aeroport que aterrissaré. Intento contactar amb l’hostal per demanar un trasllat amb algun contacte que puguin tenir. Després de passar-me un contacte, li escric preguntant si hi ha autobusos a aquella hora i per quan em portaria.
El contacte em demana una fortuna i diu que a les 9, que és quan arribo, ja no hi ha cap transport desde l’aeroport.
Em sembla estrany que sigui així, però l’hostal em diu el mateix.
Sense fiar-me’n massa, no contracto cap servei. Dic que ja em buscaré la vida, i confio trobar alguna cosa en arribar. A molt males, de taxis sempre n’hi ha, penso.
Si no és a l’hostal, faré nit a Santa Marta, la ciutat de l’aeroport, però tot i així necessito un transport. Se m’acudeix que puc parlar amb la gent de l’avió i trobar algun interessat en compartir taxi, si no hi ha altres serveis.
Tot rumiant, veig que podria anar a l’aeroport a demanar un canvi de vol, per un que surti més d’hora. Quan són locals, a vegades port funcionar. Així no arribaria tant tard, i m’assegura que els autobusos passessin.
Així que una vegada arribo desde Salento a Pereira, no faig cap parada i vaig cap a l’aeroport. Tot i que no hi ha servei directe, i només el taxi t’hi acosta, pregunto moltes vegades fins que un conductor em diu que agafi un autobús concret.
Poc després passa el que buscava, i hi pujo. Els passatgers em confirmen que passa per l’aeroport, i jo, ja tranquil, sec a esperar el torn per baixar. Passo la ciutat de llarg i ja n’estem sortint. És quan me n’adono que el més bonic d’aquells llocs, sense dubte, és l’entorn que els envolta. De seguida que els edificis s’acaben una verdor espessa s’apodera del paisatge.
En una bifurcació enmig de la carretera el conductor crida - “‘manito, el aeropuerto está todo derecho” - i jo, mentre em coloco la motxilla, responc - “vale, perfecto, gracias”. Quan poso els peus al terra i l’autobús marxa darrere meu, me n’adono perquè m’havien dit que no hi havia servei directe cap a l’aeroport. Estic enmig de la carretera. No de carrers, sinó de carreteres principals. Però allà és així, osigui que començo a caminar. Arribo a un barri que em recorda a la comuna 13 de Medellín però sense la part turística. Començo a veure pobresa i drogues. Quan passa això, el meu sentit aràcnid em diu que pregunti si vaig bé. Busco la persona més inofensiva del planeta, en aquest cas, una venedora de fruita i li demano on és l’aeroport. M’assenyala la pujada que tinc davant i jo me n’hi vaig.
Mentre vaig pujant em pregunto com de llarg deu ser el camí per arribar-hi, de cop, tinc la pista d’aterrissatge amb un avió enlairant-se al meu costat. No m’esperava una pista d’aterrissatge tant a prop d’aquelles casetes.
Finalment arribo a l’aeroport. Vaig q informació, però de seguida em diuen que un canvi no és possible, perquè l’únic vol anterior al meu ja està en procés i és massa just.
Tenint temps i veient els preus inflats, penso que la barriada que havia vist sembla interessant i m’hi acosto. Dino unes empanades assegut entre la família que ho porta, a la seva parada al carrer. Passejo una mica més i em paro a una paradeta que té espigues de blat de moro a la brasa. I me’n foto dos. És llavors que comença a ploure. Però no ploure quatre gotes, sinó ploure, ploure. Després d’ajudar a la paradeta a agafar els paraigües, els hi faig una foto, els hi desitjo sort i començo a córrer. La pluja és tant forta que em quedo a una altre paradeta més gran. La última abans de l’aeroport. Però és prou lluny com per pensar-s’ho. Miro el rellotge i calculo que la pluja haurà parat abans de l’hora del meu embarcament … però no para.
Veig que a la parada tenen fruita, així que hi faig el postre tot donant conversa. La gent que s’hi ha quedat atrapada.
Quan veig que començo a fer tard, agafo la capalina i em cobreixo a mi i la motxilla i els hi dic adéu.
Altra vegada a l’aeroport, passo el control i em toca esperar. Sec a l’únic lloc lliure que hi ha. Pregunto abans si està ocupat, i sembla que no. Li pregunto a la noia del costat si va a Santa Marta, però no hi va.
Tot i així, és fàcil començar una conversa. Ella és de Veneçuela, i li fa gràcia que jo hi hagi estat. S’acosta un home de 60 anys a ella i li dóna un suc. Ella m’explica que anirà a cuidar de la casa d’aquell senyor, i que l’home a vingut a acompanyar-la perquè era la primera vegada que volava. - “Les preguntas por Santa Marta? Sabes que hay atención al cliente para informar-te?” - deixa anar abans d’anar a seure a la fila de seients del davant.
Per com ho diu, estic confós i no entenc si fa broma, però la noia no sembla ni immutar-se seguint amb la conversa.
Amb el dubte, i mentre parlem, el miro amb complicitat, i ell em fa un gest de ’no em miris’. Ja preocupat, em torno a dirigir a la noia per preguntar-li què coi passa amb aquell senyor. Instantàniament, veig que s’aixeca i s’acosta a mi, molt decidit i aceca la veu:
- “Deja de hablar-le” - diu clarament enfadat.
Busco la mirada de la noia i pregunto:
- “Te he molestado?”
- “No, no, qué haces?” - intenta la noia amb confusió al rostre.
- “Soy muy violento. Deja de hablar-le.” - aixecant encara més la veu i projectant-la cap al públic que ens mira. -“este es mi sitio, córrete” - gesticulant amb la mà, un gest amb despreci, cap al seient annex.
Veig que allò no va de la noia, i veig que tampoc va de mi. Va d’alguna cosa que no entenc. No podré parlar tranquilament i sé que tothom ens mira. No sembla escoltar-me, osigui que ho dono per perdut, i passo a calmar la situació, seient a la següent cadira lliure, abans preguntant si està lliure.
El senyor violent no en té prou. S’acosta i verteix el suc sobre la cadira on acabo de seure.
Seguidament se’n va amb la noia a agafar el seu vol.
Tot i els nervis del moment, no puc estar-me’n de mirar la noia i deixar-li:
- “No deberias ir con él”
Molt confús i sense entendre que ha passat, un colombià que ha frenat el senyor perquè la cosa no anés a més, es gira cap a mi:
- “Perdona por lo que ha pasado, però esto es asi aquí. No deberias hablar con desconocidas, y menos si van acompanyadas de un señor. Puede ser su padre, o un acompañante que no sea su pareja.”
Faig cara de no entendre-ho mentre li dono gràcies per l’aclariment.
Aquella situació em desanima una mica i frustra el meu pla per parlar amb gent i trobar un taxi conjunt. Ja a l’avió, a la fila del davant sento com parlen d’una aplicació de transports econòmics. Demano que em portin.
Surto i m’espera un taxi.
El taxi està al costat de l’autobús que porta a Santa Marta. El mateix que teòricament no existia.
Quan arribo a l’hostal, vull sopar. Darrere el mostrador em recomanen que no surti a aquelles hores.
Ha sigut un dia dur. Em sento atacat, per sort, no sento que hagi fet res malament. Aquesta nit tindré el cos neguitós, però la consciència tranquila.