El narcotràfic d'Escobar
La Deysi ens va fer una xerrada mentre caminàvem per el Poblado, l’orígen de Medellín. Érem un grup de turisme que volíem entendre una mica millor la ciutat. Ella ens explica com són les classes socioeconòmiques de la ciutat, les quals no és diferencien només entre rics i pobres. Es veu que n’hi ha 6, si, classificades de més ric a més pobre, però definides a partir d’on i com viu. Medellín està envoltada de muntanyes i l’altitud d’on vius defineix la classe a la qual pertanys. Més baix, més ric, i número de classe 1 o 2. Classe mitja o tercera, una mica més alt. Classe pobre, 4, 5 i 6.
El cens no contempla gairebé dos milions de persones que viuen a la ciutat, així que la pobresa està parcialment definida. Els més pobres poden ser més pobres que les últimes tres classes. De la mateixa manera que els rics no paguen impostos per tots els diners que guanyen.
Ens explica també sobre les èpoques de dolor que ha patit Medellín. Molt conscient del patiment i de la desinformació, la Deysi ens agrupa a un raconet i en veu baixeta mentre vigila si la sent algú ens explica sobre Escobar, la seva infància, i coses que ha patit de petita.
Escobar era un espabilat que als anys 80 fa contraband amb productes dels països veïns. Quan la marihuana s’il·legalitza, ell sap el rèdit que en pot treure d’un producte ilegal. Els compradors no deixaràn de comprar i hi haurà menys competència i més marge.
Primer negocia amb la marihuana i s’enriqueix molt, i quan veu la oportunitat, amb la cocaïna, cosa que el converteix en una de les persones més riques del món.
Però això no només canvia la seva butxaca, sinó que també canvia la realitat a la ciutat. Escobar involucra famílies en el seu negoci a canvi del favors que prèviament havia fet. Això crea adulació entre la classe treballadora per la seva
figura. Comença la guerra contra el crim, i així l’època més fosca de Medellín i Colòmbia.
El narcotràfic crea fronteres invisibles a la ciutat. Unes fronteres que no es poden creuar sense que er matin. Crea bandes de tràfic que es combaten unes a les altres. Tanmateix la policia combat contra les bandes. Amb tot, el número de morts és molt gran, tant de culpables com innocents. La desesperació és majúscula quant el mateix president de Colonbia declara que només un bombardeig podria canviar les coses.
La Deysi ens explica tot això. Li veig dolor, però molta consciència als ulls. Ella ens recorda una escena de la seva infància.
- “Una mañana” - diu - “cuando era pequeña, recuerdo abrir la puerta de mi casa y ver 5 muertos enfrente. Mi padre vendía productos industriales y estaba todo el dia vendiendo productos en diferentes puntos dentro y fuera de la ciudad. Imaginad lo que es, encender la radio y escuchar que hay muertos por toda la ciudad y tu padre estando todo el dia fuera, en une época donde aún no habia móbiles”. - Acompanya les seves paraules amb un somriure, però amb una mirada trista, mentre se’ns glaça el cor.
Em pregunto quantes històries com la de la Deysi hi deu haver. I quants pares no van tornar mai a casa.