Salón Málaga
Entro al saló. Mig buit al mig dia. Em diuen que hi ha taules reservades. Comença a semblar que he arribat a un lloc concorregut hores abans que arribi al seu èxtasi. Arriben alguns musics i comencen a fer peoves de so. La gent arriba també paulatinament, però sense treva. Me n’adono que molts cambrers s’ocupen d’aquest lloc, i gent que sembla una família ocupa la taula central. Poc a poc, aquest lloc s’ha omplert.
Em comuniquen que no puc beure les dues cerveses que ja he begut per quedar-me a la taula on sóc. He de demanar com a mínim, mitja ampolla d’aiguardent o rom. En aquell precís moment veig en quin embolic m’acabo de ficar. La gent ocupa les taules de quatre en quatre. Osigui, o em bec una ampolla, o me’n vaig a un altre local. És el migdia i la nit és llarga, penso. Demano aiguardent, i amb moltíssima ressiganció, emprenc el camí de no retorn cap al fons de l’ampolla.
La música toca, la gent balla, sembla que porten el ritme dins. Rothom sembla coneixer el saló Málaga, i què se’n pot esperar.
A mesura que passa la tarda, les mirades es mantenen més segons. Noto certa persistència a aguantarme els ulls, però ho relaciono a l’qlcohol i l’ambient.
Un senyor amb barret, seu davant meu, em mira i sembla que demana a les cambreres que no em falti res. Seguidament, el cantant principal de la banda que sona, l’assenyala i diu - enhorabuena al fundador por seguir siendo un icono del salón-. Intervinc per fer-li fotos. No puc deixar passar aquella oportunitat.
He begut més de mitja ampolla d’aiguardent i les hores passen no sé ni com. Les mirades segueixen perseguint-me, fins que una noia es posa davant meu amb una mà extensa. No m’esperava allò, tothom semblava venir emparellat, no puc negarmi per més que ho intento i no me n’adonc i ja sóc dret ballant com puc amb ella. Les mateixes mirades em segueixen amb un somriure a la boca, com si un complot hagués estat esperant per aquest moment des de que m’he assegut. La noia em concida i em porta al mig de la pista. Les mirades i somriures es converteixen en mans aixecades i crits d’eufòria. No sabia que hi havia una ànsia tant esperada per veure si era capaç de moure’m.
A partir d’aqui ja em treure’n cada dos cançons. Ja em venen a dir que no begui tant, que vagi en compte a fora, que no tregui la cámara de fotos, …
Els cantants passen amb un micròfon per les taules preguntabt d’on és la gent. Sento com diuen pobles pròxims a Medellín, però cap de fora. Em sento amb un pès per causar una mica de xarinola i etzivo - “barcelona, i felicidades por el aiguardente antioqueño, que està bueníssimo, aunque no pueda pronunciarlo”.
Han passat tres hores i la gana m’ataca. Me’n vaig, però no abans sense despedirme de tota la gent que em mirava i ara em respon assentant el cap.
En Carlos Salsa, preocupat, m’acompanya fins al metro per si de cas. Tot i que li dic que no cal, sembla cofoi de poder donar la benvinguda a un extranger.